dijous, 23 de desembre del 2010

Tortuga de rierol (Mauremys leprosa)

Fotografia: Tortuga de rierol adulta
La tortuga de rierol es coneguda també com tortuga leprosa, pel deteriorat aspecte que presenten alguns exemplars adults en la seva closca, motivat per la proliferació de certes algues que provoquen descamacions desagradables de les plaques.
Hàbits
És un rèptil de costums molt aquàtiques i predominantment diürn. Neda i busseja molt bé, encara que li agrada passar llargues hores prenent el sol, alerta davant de qualsevol perill per llançar-se ràpidament a l'aigua.
Morfologia
La coloració de la tortuga de rierol varia amb l'edat, presentant uns tons més intensos en els individus més joves, amb taques i ratlles taronges o vermelloses. Generalment són de color grisenc, marró o fins i tot verdós. La part inferior –anomenada plastró o peto- és de color blanquinós groguenc, amb grans taques negres, que també poden anar desapareixent amb l'edat. El cap, potes i cua són de color verd fosc o marró amb petites taques clares que es perdran amb l'edat. Els seus ulls presenten una pupil.la rodona de color negre. L'iris és daurat i està travessat per una línia horitzontal fosca. Les seves extremitats són fortes i robustes, recobertes de grans escates, amb cinc dits units per membranes en les anteriors i només quatre en les posteriors - més palmades-. La cua és bastant llarga i ampla en la base i desproporcionalment més llarga en els individus joves. La tortuga de rierol presenta un pronunciat dimorfisme sexual que s'evidencia en el fet que les femelles són més grans i pesades que els mascles, podent arribar als 20 cm. Els mascles tenen la cua més llarga i el seu plastró és lleugerament còncau, per facilitar l'aparellament. Així mateix, presenten l'obertura cloacal més allunyada de la closca.

Fotografia: Exemplar adult de tortuga de rierol

Distribució
La seva àrea de distribució natural abasta el nord d'Àfrica (Marroc, Algèria, Tunísia, Líbia, Níger, Mali i sud de Mauritània), la Península Ibèrica i el sud de França; encara que les majors poblacions a nivell mundial es troben, possiblement, en la nostra península. L'hàbitat preferencial d'aquesta espècie el constitueixen pantans, llacs, estanys, canals, basses i rierols; amb poc corrent d'aigua dolça i abundant vegetació de ribera. No són molt exigents pel que fa a les característiques i qualitat de l'aigua, encara que sí que són vulnerables a l'excessiva contaminació orgànica i química de les aigües on resideix.
Alimentació
L'espècia Mauremys leprosa és omnívora, tot i que prefereixen els aliments d'origen animal als vegetals. S'alimenten, sobretot, de petits peixos, tritons, granotes i capgrossos, cucs, cargols, insectes, etc. Encara que tampoc menyspreen la carronya i, de vegades, plantes aquàtiques.
Costums
El seu període d'hibernació comprèn des del mes de novembre fins al de febrer o març, encara que al delta del Llobregat, pel caràcter benigne dels seus hiverns, poden observarse exemplars prenent el sol fins i tot durant els mesos de desembre o gener. A l'estiu, si les condicions de sequera són desfavorables, poden estivar, romanent inactius enterrats en el fang, fins que la preuada aigua faci presència.
Reproducció
Després del període d'hibernació els mascles entren en zel, mostrant-se molt actius en la recerca de femelles. Quan localitzen una, la assetgen intentant pujar a sobre per a dur a terme la còpula. Els mascles arriben a la maduresa sexual als 6 o 7 anys - quan fan uns 10 cm-, mentre que les femelles són més tardanes, i no arriben a ella fins als vuit o deu anys -quan arriben als 15 cm, aproximadament-. Les femelles excaven els seus nius en terra seca entre els mesos de juny i juliol, prop de la riba. Allà dipositaran de 3 a 9 ous allargats i de closca dura que incubats mitjançant la temperatura del sòl, eclosionaran després de 30 dies. Els joves quan neixen fan uns 2,5 cm i pesen uns 5 grams. Són gairebé rodons i es caracteritzen per posseir una cua extremadament llarga, una closca tova i el cap aplanat frontalment. Un cop abandonen l'ou es dirigeixen directament a l'aigua, a la recerca de protecció.

Fotografia: cria de tortuga de rierol
Factors d'amenaça
Tot i que fa unes poques dècades aquesta espècie no estava amenaçada, actualment està inclosa en l'Atles i Llibre Vermell dels Amfibis i Rèptils d'Espanya, amb la categoria de vulnerable, per la qual cosa és important la seva conservació. Entre els seus depredadors, sobretot en la seva fase immadura, es troben alguns rapinyaires i sobretot agrons i cigonyes; encara que entre les causes més comunes de la seva mortalitat podem citar: atropellaments, captura accidental mitjançant nanses de pesca, la destrucció dels seus hàbitats naturals, recollida com a mascotes, o la proliferació d'espècies invasores. La tortuga de Rierol pot arribar a viure més de 20 anys.
Comportament
Quan se senten amenaçades segreguen un líquid nauseabund acompanyat d'excrements i orina, a través d'unes glàndules situades en la zona inguinal que, per regla general, fa desistir als seus possibles enemics. Són fàcils d'observar i fotografiar mentre descansen prenent el sol.
Fotografia: Jove tortuga de rierol, prenent el sol

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada