Ericó comú (Erinaceus europaeus)
Si no fos tan comú, ens semblaria un animal antediluvià,
i és que el seu aspecte amb prou feines ha canviat des de fa 15 milions d'anys,
quan en nostre territori era recorregut per rinoceronts, tortugues gegants,
mastodonts, o el perillós tigre dents de sabre. De costums nocturns, és un
mamífer lent, i ruidòs, incapaç d'ocultar-se amb rapidesa; però bon nedador i
escalador. El seu extraordinari mecanisme de defensa passiva i la seva
adaptació al mitjà natural ho ha portat a conquistar diferents ecosistemes i li
ha assegurat una relativa densitat de població, convertint-lo en el major
insectívor d´Europa. En el delta del Llobregat, tenim la sort de poder observar
les dues espècies presents en la península Ibèrica: l'eriçó comú (Erinaceus europaeus) i l'eriçó clar (Atelerix algirus).
MORFOLOGIA
L´eriçó és una espècie inconfusible, per tenir la major part del cos cobert de
pues, a manera de defensa passiva. D'aspecte arrodonit i massís, pot arribar
als 30 cm de longitud i 15 d'altura, i a pesar 1 kg. En el cap, sense separació
aparent amb el coll, destaquen dos ulls sortints, de grandària mitjana, i un
parell d'orelles curtes, arrodonides i amples; amb prou feines visibles entre
el pelatge. Les extremitats són curtes –més llargues les posteriors- i estan
proveïdes de cinc dits, amb fortes ungles, i coixinets en els peus. Els
individus adults posseeixen entre 5.000 i 7.000 pues, d'1 a 2,5 cm de longitud,
que en estat de repòs s'estenen cap a enrere, però que en situacions de perill
es disposen en forma vertical sobre la pell, impedint o dificultant l'atac de
possibles depredadors i protegint-los de possibles caigudes o col·lisions. Les
pues són pèls buits modificats, replets de queratina, que es renoven,
aproximadament, cada 18 mesos.
Eriçó comú (Erinaceus europaeus)
DIFERÈNCIES ENTRE ESPÈCIES:
A causa de la similitud entre les dues espècies presents
en la península ibèrica, el criteri actual de catalogació està basat en la
dentició o la forma de l'os del fons del paladar, encara que existeixen alguns
criteris morfològics que ens poden servir d´ajuda:
1.- Grandària:
Generalment, l'eriçó comú (Erinaceus
europaeus) és de major grandària (23-30 cm) que l'eriçó clar (Atelerix algirus), que rarament
sobrepassa els 25 cm.
2.- Color: L'espècie Erinaceus europaeus
presenta una tonalitat uniforme marró, mentre que l'eriçó clar destaca per una
coloració més clara, on destaquen els grisos i els blancs i una marca facial
fosca.
3.- Pues: Les pues de l'eriçó comú són més llargues i robustes i presenten
anelles de colors blanc, marró i negre en l´extrem, mentre que a l´eriço clar
estan situades més centrades.
4.- Serrell: En
l'eriçó clar, la capa de pues queda interrompuda en forma de serrell recte, amb
una petita entrada en forma de “V”, mentre que en l'eriçó comú acaba, més o
menys, en forma de punta.
5.- Orelles: Les orelles sobresurten de les pues i són més visibles en
l'espècie Atelerix algirus.
6.- Dit polze: Els dits de les extremitats posteriors estan menys desenvolupats
en l'eriçó clar.
7.- Musell: El musell és més estilitzat i acabat en punta en l'eriçó clar.
DISTRIBUCIÓ
L'eriçó comú s'estén per l'Europa continental i insular -excepte les illes
Balears-, incloent les illes Britàniques, nord de Rússia, Sibèria occidental i
Nova Zelanda.
L'eriçó clar és de caràcter marcadament mediterrani. Es distribueix pel nord
d'Àfrica i costa mediterrània ibèrica fins al sud de França, Malta, illes
Balears i Canàries.
Ambdues espècies refusen les zones més fredes i humides, mostrant preferència
per les zones de muntanya baixa, arbustos, tanques, matolls, vores de boscos, i
fins i tot zones de cultiu o urbanitzades; des del nivell del mar fins als 2.400
metres d'altitud.
ALIMENTACIÓ
Encara que la seva alimentació és fonamentalment carnívora, no menysprea
l'aliment vegetal. La seva dieta està composta per: cucs de terra, bavoses,
cargols, miriàpodes, artròpodes, aràcnids, musaranyes, escurçons, pollets,
granotes, sargantanes, gles, baies, fruits rics en sucres i ous,
fonamentalment.
Cada nit, poden recórrer de 2 a 3 km, buscant el seu aliment entre la
fullaraca, troncs caiguts, pedres o forats.
COSTUMS
Al final de l'estiu, els eriçons comencen a acumular greixos per poder
sobreviure als mesos més freds de l'any, des d'octubre a abril; quan els
recursos alimenticis són pràcticament inexistents. Protegit en el seu refugi de
fulles seques i molsa, té lloc un dels processos més increïbles de la
naturalesa: la hibernació, en la qual els eriçons, com altres animals,
ralenteixen els seus mecanismes biològics fins a aconseguir un estat de
letargia que els permeti viure de les reserves acumulades, fins a l'arribada de
la primavera. L'animal s'adorm, i la temperatura corporal i els ritmes cardíac
i respiratori disminueixen provocant un estat d'hipotèrmia regulada, semblant a
un somni molt profund. Però, malgrat tot, l'animal no està desconnectat de
l'exterior, un lleu soroll serà suficient per estarrufar les pues –que després
cauran lentament- i un estímul brusc provocarà el seu despertar.
REPRODUCCIÓ
El període reproductiu s'estén des de principis de març fins a finals de setembre,
i pot incloure dos parts anuals, amb màxims entre els mesos de maig-juny i
d'agost-setembre. Després de la parada nupcial, que s'assembla a un combat, té
lloc la còpula, que finalitzarà amb la retirada del mascle a la recerca
d'altres femelles. La gestació dura unes cinc o sis setmanes, després de les
quals naixeran de 2 a 10 cries -amb una mitjana de 7-, sordes i cegues, que
pesen de 8 a 25 grams i mesuren entre 55 i 95 mm. Poden caminar gairebé
immediatament i tenen el sentit de l'olfacte molt desenvolupat. Als 11 dies
poden embolicar-se protegint-se amb les pues, als 15, comencen a obrir els ulls
i als 30 poden alimentar-se sols, acompanyant a la seva mare a la recerca d'aliment.
Els adults, que aconsegueixen la maduresa sexual als 10 mesos, poden viure de 5
a 7 anys en estat salvatge.
FACTORS D'AMENAÇA
El mecanisme de defensa de l'eriçó consisteix en embolicar-se, recollint el cap
i les potes sota el cos, transformant-se en una inexpugnable bola d'espines.
Els seus principals enemics naturals són: guineus, gossos, teixons, fagines,
senglars, àguiles reals, mussols reals i ratoners; encara que el principal
factor d'amenaça és, sens dubte, l'home, a través de diferents factors com la
destrucció d'hàbitats naturals, la contaminació mitjançant insecticides i
pesticides i els atropellaments, derivats del comportament innat de defensa
d'aquest mamífer, consistent a immobilitzar-se davant qualsevol perill.
CURIOSITATS
Quan un eriçó detecta una olor o sabor nou o poc freqüent, mossega la font de
procedència fins a segregar una saliva escumosa i espessa que unten amb la
llengua pel dors i cara. Aquest ritual és conegut com ungiment, i es dóna fins
i tot en les cries abans que obrin els ulls. Els estudiosos no es posen d'acord
sobre el motiu de tal comportament, encara que s'especula que pot produir-se
per diferents causes: comportament sexual, camuflatge, memòria olfactòria,
cuidat de les pues, etc.
Com a curiositat, es de destacar que el sentit de l´olfacte està tan
desenvolupat en aquests insectívors que es coneixen casos de femelles cegues
que han estat capaces de criar a la seva progenie.
Notes:
http://es.wikipedia.org.
Erinaceus europaeus
Referències:
Fauna Ibérica y Europea. Bosque y matorral mediterráneos. Dr. Félix
Rodríguez de la Fuente. Editorial Salvat.
http://es.wikipedia.org.
Erinaceinae.
http://es.wikipedia.org. Erinaceus
europaeus.
http://es.wikipedia.org. Atelerix algirus.
http://www.sierradebaza.org. Erizo
común o europeo.
Propuesta didáctica. El erizo. Laura Albà Díaz.
http://www.lawebdeloserizos.com. Erizo
moruno.
http://www.atelerix.org. Proyecto
erizos. Guía de identificación.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada