Serp d´aigua (Natrix maura)

Serp d´aigua (Natrix maura)

La serp d'aigua, també coneguda com serp escurçonera o serp pudenta, és l´ofidi més comú de la Península Ibèrica i el més lligat als ambients aquàtics. De mida mitjana, és un depredador d'hàbits diürns, que ha adoptat l'estratègia d'imitar els escurçons com a recurs defensiu. Tot i que pot arribar a viure fins a 15 a 20 anys, i que el seu estat de conservació, a nivell internacional, està catalogat com de "preocupació menor", en l'actualitat s'enfronta a diverses amenaces externes que posen en perill la seva supervivència: el deteriorament del seu medi natural i l'animadversió social. Tot i que és una espècie NO VERINOSA i molt dòcil, continua sent exterminada a mans de desaprensius o atropellada a les nostres carreteres.
MORFOLOGIA
La serp d'aigua és una serp de mida mitjana, sent la femella una mica més gran: encara que pot arribar a 1 metre de longitud, rarament sobrepassa els 70 cm. Com a forma de persuasió, imita els escurçons tant en el seu aspecte, com a la seva coloració i forma d'actuar. El cap és triangular -estret al musell i més ampla a la zona posterior-, ben diferenciat del cos, amb morro curt i arrodonit; i sol presentar 1 o 2 dibuixos en forma de "V" invertida. Els seus ulls són negres, amb pupil.les arrodonides de color groguenc. El cos és robust, amb cua curta i escates carenades (sense separació ni elevació entre elles) i mai presenta un to uniforme: la seva coloració varia entre el groc grisenc i el marró olivaci, amb una banda fosca, en ziga-zaga, que recorre la seva zona dorsal, i taques fosques als costats, amb el centre de color clar. El ventre, de color blanquinós o rogenc, presenta una disposició característica a manera d'escacs, amb taques negres i grogues. Alguns exemplars mostren 2 franges fosques paral.leles al dors, sense dibuix en ziga-zaga, que fa que puguin ser confosos amb la serp blanca. D'altra banda, hi ha una varietat anomenada "billineata" que presenta, sobre fons fosc o negre, dues línies dorsals de to més clar, encara que són poc freqüents.
La serp d'aigua es diferencia de l'escurçó per presentar les nines rodones, enfront de les verticals -com els gats-, que presenten aquests. A més, totes les serps presenten les escates del cap en forma de plaques relativament grans, mentre que els escurçons tenen les escates del cap petites i més o menys de la mateixa mida. Per diferenciar la Natrix maura de la Natrix natrix (serp de collaret) -també de costums aquàtiques-. podem recórrer a dues característiques: la serp d'aigua presenta 2 escates preoculares i 2 postoculares i a més, la seva coloració mai és uniforme; mentre que la serp de collaret presenta una coloració més uniforme, amb una taca clara en forma de collaret entre el cap i el cos, més visible en els exemplars joves.

Natrix maura (exemplar adult)

DISTRIBUCIÓ
La serp pudenta és la serp més comuna de la Península Ibèrica i la més lligada al medi aquàtic. És present en tota la península i Balears, des del nivell del mar fins als 2000 metres, excepte en algunes zones de la costa d'Astúries i Galícia. És una espècie de gran adaptabilitat per la qual cosa se la pot trobar tant en ambients naturals com artificials: rius, rierols, llacs, llacunes, aiguamolls, ambients salobres, pantans, basses, sèquies, embassaments, etc.
ALIMENTACIÓ
La dieta de la Natrix maura és molt variada i depèn, en tot cas, de la mida de l'exemplar. Entre les seves preses més habituals podem trobar tant invertebrats, com vertebrats: cucs, insectes aquàtics, aràcnids, moluscs, peixos, amfibis, larves, etc. Les seves tècniques de caça i pesca es basen, majoritàriament, en l´aguait, romanent completament immòbils fins que s'acosta una presa, encara que també poden fer ús dels seus desenvolupats sentits de l'olfacte i el tacte per localitzar-les i atrapar-les. Si la captura és petita, se l'empassarà directament a l'aigua, en el cas de preses grans abandonarà el medi aquàtic i aprofitarà la seva capacitat de dislocar la mandíbula per engolir-la.
COSTUMS
La serp d'aigua és una espècie molt vinculada al medi aquàtic, que neda i busseja amb facilitat per mitjà de ràpids moviments laterals del seu cos. Pot romandre submergida fins a 15 minuts sense sortir a respirar. És amant de temperatures mitjanes-altes (termòfila), per la qual cosa li agrada prendre el sol sobre pedres o troncs, e hivernen durant els mesos més freds, de novembre a març. Quan se senten amenaçades fugen a l'aigua, on romanen amagades al fons o es fan les mortes; en cas de sentir-se acorralades en terra, fan honor al seu nom, imitant l'aspecte i comportament dels escurçons: enrosquen el cos i aplanen el cap , que adquireix forma triangular. Si el perill continua, bufen i fingeixen un atac però molt rarament arriben a obrir la boca i menys encara a mossegar. Si malgrat tot, el perill no ha cessat, segreguen un líquid d'olor nauseabund a través de les seves glàndules cloacals que normalment fa desistir als seus atacants.
REPRODUCCIÓ
La maduresa sexual de la Natrix maura té lloc entre els 2 i 3 anys, en el cas dels mascles, i entre els 3 i 4 anys, en el cas de les femelles. El període de zel es produeix a mitjans de primavera i a la tardor. Els mascles persegueixen a les femelles receptives, enroscant-se al voltant del seu cos, arribant a formar "madeixes" de serps, i dipositen el seu esperma a les vies genitals, on pot romandre fèrtil durant diversos anys. La posada, de 2-32 ous -depenent de la mida de la femella-, té lloc durant els mesos de maig i juny, oculta sota pedres, arrels o en galeries. Després d'un període d'incubació d'uns 40-45 dies neixen les cries, d'uns 15 a 18 cm, proveïdes d'un petit dent corni que els hi permet trencar la closca de l'ou. Durant els primers anys creixen de forma ràpida. Poden arribar als 15 o 20 anys d'edat, encara que és extrany trobar exemplars tan vells.

Exemplar jove de serp d´aigua

FACTORS D´AMENAÇA
L'estat de conservació de la serp d'aigua està catalogada com de "Preocupació menor" (LC), per la UICN (Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa i els Recursos Humans). No es considera particularment amenaçada, encara que la seva supervivència està supeditada a la qualitat del seu entorn natural. Entre els seus enemics naturals trobem diferents espècies d'aus aquàtiques, rapinyaires diürnes i nocturnes, mamífers i fins i tot altres espècies de serps de major tamany. Entre els factors de risc extern que posen en perill aquesta espècie destaquen dos: el deteriorament dels mitjans aquàtics (contaminació, sobreexplotació, etc.), i l'animadversió general que encara provoquen en la societat les serps. Molts exemplars moren, encara, a mans de desaprensius o atropellats a les nostres carreteres.


Fonts consultades:
- www.faunaiberica.org. Culebra viperina (Natrix maura).
- www.elviejoforestal.blogspot.com. El rincón del viejo forestal.
- www.sierradebaza.org. Fichas de fauna de la provincia de Granada (Reptiles). Culebra viperina (Natrix maura). Eduardo Escoriza.
- www.vertebradosibericos.org. Enciclopedia virtual de los vertebrados españoles. Culebra viperina (Natrix maura).
- www.asturnatura.com. Natrix maura.
- www.mna.es. Natrix Maura. Culebra viperina.

Serp blanca (Rhinechis scalaris)

Serp blanca. Exemplar adult

La serp blanca deu el seu nom al peculiar dibuix que mostren al dors els individus joves, compost per dues línies longitudinals travessades per línies transversals, que s'assembla a una escala amb esglaons. En els individus adults, les línies transversals desapareixen amb el temps, deixant únicament les dues franges longitudinals. La serp blanca és present a la Península Ibèrica així com a una estreta franja del sud-est de França i al nord-oest d'Itàlia, de manera que se la pot considerar, pràcticament, com un endemisme.
Hàbits
Aquesta serp és d'hàbits fonamentalment nocturns, ja que acostuma a buscar les seves preses al vespre i primeres hores de la nit, encara que si la necessitat és urgent se la pot trobar també durant el dia, evitant les hores més caloroses.

Morfologia
Morfològicament, tenen el cap petit, amb un musell punxegut i nines arrodonides. Els individus adults arriben al voltant d'1 metre de longitud mitjana, encara que poden arribar als 1,5 metres, pel que és, després de la serp verda, la de major longitud de la nostra península. D'acord a la seva presència, ubicació i tipus de verí, aquest ofidi es classifica com aglif, presentant les dents del maxil.lar superior de la mateixa mida, i massissos. No té verí i per tant, tampoc, aparell inoculador. Els exemplars joves presenten un dibuix dorsal negre semblant a una escala, amb un color de fons groguenc. El ventre és de color clar uniforme. Els adults són marrons, amb dues bandes longitudinals dorsolaterals de color fosc, encara que es poden trobar també individus completament llisos. El ventre també és de color clar uniforme.

Distribució
És una espècie molt comuna a la Península Ibèrica, on només falta en una estreta franja que va del País Basc a Galícia. Ocupa preferentment ambients secs i assolellats, amb tanques o matolls propers, boscos oberts i cultius de secà, encara que necessita per subsistir d'un cert grau d'humitat que la fan habitual als espais riberencs. En la meitat sud de la península habita llocs amb formacions boscoses aclarides, mentre que en la meitat nord prefereix llocs més clars i àrids amb vegetació escassa o cultius.
Alimentació
Els exemplars adults s'alimenten gairebé exclusivament de micromamífers, encara que en ocasions poden capturar petits rèptils o cries d'aus, gràcies a les seves bones actituds enfiladisses.
Costums
Rhinechis scalaris és una espècie molt agressiva. Quan se sent amenaçada pot alçar-se emetent un fort xiulet i no dubtarà en atacar al seu agressor si intenta agafar-la. Encara que la seva mossegada no revesteix cap perill, no està mancada de dolor. Es troba activa des de març fins a novembre, ja que durant els mesos més freds s'oculta en petits refugis on entra en letargia. Per la seva termofilia, utilitza sovint les carreteres per desplaçar-se i obtenir calor, de manera que nombrosos exemplars moren atropellats.
Reproducció
És una espècie ovípara. Les còpules tenen lloc durant la primavera, posant de 5 a 25 grans ous, al mes de juliol. L'eclosió és tardana, tenint lloc, aproximadament, durant el mes d'octubre.
Factors d'amenaça
Encara que no està catalogada com una espècie en perill, la gran quantitat d'amenaces que planen sobre els rèptils en general, fa que cada vegada els individus siguin menys longeus, i per tant disminueixi la seva capacitat reproductiva. D'entre les principals amenaces a les quals es veu sotmesa aquesta espècie destaquen la destrucció o fragmentació dels seus hàbitats naturals (tanques entre conreus i arbredes riberenques), l'acumulació de pesticides en els seus teixits i ous i, sobretot, la persecució i mort directes a mans de l'home. Aquesta espècie és, al costat de la serp verda, una de les serps més atropellades en les nostres carreteres i camins. Entre els seus predadors naturals destaca l'àguila marcenca. Encara que està catalogada com de Preocupació Menor, hem de tenir sempre present que pràcticament tota la seva població se situa en la Península Ibèrica, per la qual cosa constitueix responsabilitat nostra el seu estatus de conservació.









Referències:
Enciclopèdia virtual dels vertebrats espanyols. Serp blanca. Juan M. Pleguenzuelos. www.vertebradosibericos.org. - La serp blanca.
www.regmurcia.com. Vicente Hernández Gil. - Serp blanca.

www.lanaturalezaquenosqueda.blogspot.com. - Fauna i flora Rioja. Serp blanca.
www.valvanera.com. - Serp blanca.
www.anidayecla.blogspot.com. Oscar Marc. - Rèptils de la Comunitat Autònoma Valenciana. Serp blanca.
www.mediterranea.org. - Atles i Llibre Vermell dels Amfibis i Rèptils d'Espanya. Elaphe scalaris. Serp blanca. Juan M. Pleguezuelos & Santiago Honrubia.

Serp verda (Malpolon monspessulanus)

Serp verda (exemplar jove)

La serp verda (Malpolon monspessulanus) és coneguda també com serp de Montpeller. Pertany a la família Colubridae. És una serp verinosa (opistoglifa), dotada de dents inoculadores de verí, però situades a la part posterior del maxil.lar superior de la boca, per la qual cosa no representa perill per a l'home. No obstant, la mossegada d'un exemplar adult pot arribar a ocasionar petites ferides, en certa manera doloroses.
Hàbits
La serp verda és una serp d'hàbits diürns que necessita una temperatura corporal elevada (termòfila), d'entre 28 º i 32 º, per poder dur a terme la seva activitat, de manera que és relativament fàcil d'observar. Es troba activa des de mitjans de març fins a mitjans de novembre, aproximadament, amb un notable increment durant els mesos de maig i juny, que corresponen a l'època de zel. El seu caràcter termòfil fa que eviti les hores centrals del dia a l'estiu i que entri en letargia durant l'hivern, ocultes en els seus refugis, per evitar els rigors del fred i la manca de preses.
Morfologia
La serp verda és la major serp de la Península Ibèrica, arribant a assolir els 2 metres de longitud, tot i que s'han localitzat exemplars excepcionals de fins a 2,55 metres. El cap és allargat i estret, presentant un musell punxegut. Són molt característics els seus grans ulls, protegits per unes escates supraoculars molt sortints que formen una mena de cella prominent. La coloració és molt diversa, presentant una notable diferència entre els exemplars adults i els joves. Els mascles adults presenten un disseny uniforme amb un color en el dors que varia entre el gris clar, el marró o el verd oliva; amb una zona de taques fosques en el terç anterior, darrere del coll. La part inferior és groguenca, presentant un lleuger clapejat fosc. En els individus joves i les femelles el disseny del cos mostra un variat clapejat de negres, blancs, grisos i marrons, amb un clar fi críptic. El disseny del ventre en els exemplars joves és reticulat, amb una tonalitat ataronjada.

Distribució
Aquesta espècie colonitza la major part de la Península Ibèrica, exceptuant les províncies més septentrionals de Galícia, la cornisa cantàbrica i valls dels Pirineus. És una espècie típicament mediterrània, que prefereix la zona de matoll mitjà o baix i els espais oberts, encara que se la pot trobar en tot tipus d'hàbitats per sota dels 2.160 m (ha estat localitzada a Sierra Nevada): terrenys rocosos, sorrencs , boscos oberts, pinedes, matolls, saladars, timonedes i fins i tot en camps de cultiu, ja que s'adapta molt bé als paisatges modificats per l'home. Sovint coincideix amb una espècie de similar grandària, la serp blanca, de la qual es diferencia per la manca de dibuix al dors i la presència d'escates supraoculares.
Alimentació
La dieta de la serp verda varia notablement segons la mida dels individus en qüestió. Els exemplars joves s'alimenten fonamentalment d'invertebrats i sargantanes, mentre que la dieta dels adults és més variada, incloent: rosegadors, sargantanes, llangardaixos, cries d'aus, altres serps i fins i tot conillets. També es coneixen casos de canibalisme en aquesta espècie.
Costums
La serp verda és una serp de moviments ràpids i caràcter agressiu. Davant d'una amenaça es defensa fugint a gran velocitat, encara que pot alçar-se com una cobra, emetre un fort xiulet que espanta els seus agressors o, en última instància, atacar. Per la seva termofilia, utilitza sovint les carreteres per desplaçar-se i obtenir calor, de manera que nombrosos exemplars moren atropellats. Generalment es mou per terrenys oberts a la recerca de preses, encara que no dubtarà en introduir-se en tot tipus de coves i fins i tot grimpar murs i arbres, si cal.
Reproducció
La serp verda no arriba a la maduresa sexual fins pràcticament els cinc anys, el que unit a les innombrables amenaces que pateixen, fa que siguin pocs els individus que arribin a l'edat de procreació. La còpula té lloc entre els mesos de maig i juny. La posada consta d'uns 4-11 ous, dipositats sobre les fulles seques i té lloc, aproximadament, durant el mes de juliol. L´eclosió té lloc a mitjans del mes d'agost. Durant l'època de zel, els mascles es tornen marcadament territorials, establint combats amb els exemplars rivals.

Factors d'amenaça
L'espècie Malpolon monspessulanus és probablement la serp terrestre més abundant de la regió mediterrània. Encara que no està catalogada com a una espècie en perill, la gran quantitat d'amenaces que planen sobre els rèptils en general, fa que cada vegada els individus siguin menys longeus i per tant disminueixi la seva capacitat reproductiva. D'entre les principals amenaces a les quals es veu sotmesa aquesta espècie destaquen la destrucció o fragmentació dels seus hàbitats naturals, l'acumulació de pesticides en els seus teixits i ous i, sobretot, la persecució i mort directes a mans de l'home. Aquest colúbrido constitueix la presa més important en la dieta de l'àguila marcenca i és, a més, un dels vertebrats més atropellats en les carreteres de la Península Ibèrica.

Referències:
Malpolon monspessulanus. Atles i Llibre Vermell dels Amfibis i Rèptils d'Espanya. M. Carmen Blázquez i Juan M. Pleguezuelos.

Enciclopèdia Virtual dels Vertebrats Espanyols. Serp verda.
www.vertebradosibericos.org. Malpolon monspessulanus.
Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure. Serp verda.
www.faunaiberica.org. Marcela Plana. Serp verda (Malpolon monspessulanus).

www.regmurcia.com. Vicente Hernández Gil. Serp verda (Malpolon monspessulanus).
www.valvanera.com / fauna / culebrabastarda. Fauna oblidada. Serp verda.

www.ecologistasenaccion.org. Malpolon monspessulanus. Llibre Peixos continentals, amfibis i rèptils de la Comunitat Valenciana.

Tortuga de rierol (Mauremys leprosa)

Fotografia: Tortuga de rierol adulta

La tortuga de rierol es coneguda també com tortuga leprosa, pel deteriorat aspecte que presenten alguns exemplars adults en la seva closca, motivat per la proliferació de certes algues que provoquen descamacions desagradables de les plaques.

Hàbits
És un rèptil de costums molt aquàtiques i predominantment diürn. Neda i busseja molt bé, encara que li agrada passar llargues hores prenent el sol, alerta davant de qualsevol perill per llançar-se ràpidament a l'aigua.
Morfologia
La coloració de la tortuga de rierol varia amb l'edat, presentant uns tons més intensos en els individus més joves, amb taques i ratlles taronges o vermelloses. Generalment són de color grisenc, marró o fins i tot verdós. La part inferior –anomenada plastró o peto- és de color blanquinós groguenc, amb grans taques negres, que també poden anar desapareixent amb l'edat. El cap, potes i cua són de color verd fosc o marró amb petites taques clares que es perdran amb l'edat. Els seus ulls presenten una pupil.la rodona de color negre. L'iris és daurat i està travessat per una línia horitzontal fosca. Les seves extremitats són fortes i robustes, recobertes de grans escates, amb cinc dits units per membranes en les anteriors i només quatre en les posteriors - més palmades-. La cua és bastant llarga i ampla en la base i desproporcionalment més llarga en els individus joves. La tortuga de rierol presenta un pronunciat dimorfisme sexual que s'evidencia en el fet que les femelles són més grans i pesades que els mascles, podent arribar als 20 cm. Els mascles tenen la cua més llarga i el seu plastró és lleugerament còncau, per facilitar l'aparellament. Així mateix, presenten l'obertura cloacal més allunyada de la closca.

Fotografia: Exemplar adult de tortuga de rierol

Distribució
La seva àrea de distribució natural abasta el nord d'Àfrica (Marroc, Algèria, Tunísia, Líbia, Níger, Mali i sud de Mauritània), la Península Ibèrica i el sud de França; encara que les majors poblacions a nivell mundial es troben, possiblement, en la nostra península. L'hàbitat preferencial d'aquesta espècie el constitueixen pantans, llacs, estanys, canals, basses i rierols; amb poc corrent d'aigua dolça i abundant vegetació de ribera. No són molt exigents pel que fa a les característiques i qualitat de l'aigua, encara que sí que són vulnerables a l'excessiva contaminació orgànica i química de les aigües on resideix.
Alimentació
L'espècia Mauremys leprosa és omnívora, tot i que prefereixen els aliments d'origen animal als vegetals. S'alimenten, sobretot, de petits peixos, tritons, granotes i capgrossos, cucs, cargols, insectes, etc. Encara que tampoc menyspreen la carronya i, de vegades, plantes aquàtiques.
Costums
El seu període d'hibernació comprèn des del mes de novembre fins al de febrer o març, encara que al delta del Llobregat, pel caràcter benigne dels seus hiverns, poden observarse exemplars prenent el sol fins i tot durant els mesos de desembre o gener. A l'estiu, si les condicions de sequera són desfavorables, poden estivar, romanent inactius enterrats en el fang, fins que la preuada aigua faci presència.
Reproducció
Després del període d'hibernació els mascles entren en zel, mostrant-se molt actius en la recerca de femelles. Quan localitzen una, la assetgen intentant pujar a sobre per a dur a terme la còpula. Els mascles arriben a la maduresa sexual als 6 o 7 anys - quan fan uns 10 cm-, mentre que les femelles són més tardanes, i no arriben a ella fins als vuit o deu anys -quan arriben als 15 cm, aproximadament-. Les femelles excaven els seus nius en terra seca entre els mesos de juny i juliol, prop de la riba. Allà dipositaran de 3 a 9 ous allargats i de closca dura que incubats mitjançant la temperatura del sòl, eclosionaran després de 30 dies. Els joves quan neixen fan uns 2,5 cm i pesen uns 5 grams. Són gairebé rodons i es caracteritzen per posseir una cua extremadament llarga, una closca tova i el cap aplanat frontalment. Un cop abandonen l'ou es dirigeixen directament a l'aigua, a la recerca de protecció.

Fotografia: cria de tortuga de rierol

Factors d'amenaça
Tot i que fa unes poques dècades aquesta espècie no estava amenaçada, actualment està inclosa en l'Atles i Llibre Vermell dels Amfibis i Rèptils d'Espanya, amb la categoria de vulnerable, per la qual cosa és important la seva conservació. Entre els seus depredadors, sobretot en la seva fase immadura, es troben alguns rapinyaires i sobretot agrons i cigonyes; encara que entre les causes més comunes de la seva mortalitat podem citar: atropellaments, captura accidental mitjançant nanses de pesca, la destrucció dels seus hàbitats naturals, recollida com a mascotes, o la proliferació d'espècies invasores. La tortuga de Rierol pot arribar a viure més de 20 anys.
Comportament
Quan se senten amenaçades segreguen un líquid nauseabund acompanyat d'excrements i orina, a través d'unes glàndules situades en la zona inguinal que, per regla general, fa desistir als seus possibles enemics. Són fàcils d'observar i fotografiar mentre descansen prenent el sol.

Fotografia: Jove tortuga de rierol, prenent el sol

Serp, colobra o escurçó?

Tots ens hem fet en alguna ocasió aquesta pregunta i no obstant això, la resposta és més senzilla del que sembla: No hi ha cap diferència entre les serps i les colobres, ja que el gènere Colubridae (al qual pertanyen les serps) és una de les famílies del subordre Serpentes. No obstant això, sí que hi han importants diferències entre la família colubridae i la família viperinae (a la qual pertanyen els escurçons).

Serps
Les serps es caracteritzen per l'absència de potes i un cos molt allargat. Es desplacen mitjançant ondulacions laterals del cos. Com tots els rèptils i amfibis, són poiquiloterms, és a dir, que la temperatura del seu cos depèn de la temperatura exterior. La seva pell està recoberta per escates. Tenen el crani modificat per permetre una enorme obertura de les seves mandíbules, la qual cosa els hi permet la deglució de grans preses senceres. Les seves dents són agudes i corbades cap enrere. Algunes han estat adaptades per a la inoculació de verí. El seu esquelet té moltes vèrtebres, 200 en els escurçons i 400 a les pitons (enfront de les 33 o 34 de l'ésser humà). Pel que fa als sentits, la seva visió és limitada, sobretot està enfocada a la detecció del moviment, encara que en algunes espècies està acompanyada de petits orificis receptors d'infrarojos que detecten la calor emanada pels éssers vius. El sentit de l'oïda sembla també limitat, encara que són extremadament sensibles a les vibracions del terra, transmeses a través dels ossos de la seva mandíbula.
Les serps capten l´olor a través del seu nas; la llengua bífida transporta les partícules de l'aire a l'òrgan de Jacobson, en la boca, per al seu examen. A la península ibèrica hi ha cinc espècies de serps verinoses: tres escurçons (escurçó europeu, escurçó ibèric i escurçó de Seoane) i dues colobres (serp verda i colobra cogulla), encara que la mossegada d'aquestes dues últimes és menys perillosa ja que els seus ullals es troben situats en la part posterior de la mandíbula i el verí que inoculen és menys nociu. Cal destacar que generalment no ataquen l'home, sinó que, molt al contrari, fugen davant la presència humana, llevat que es sentin amenaçades. Al delta del Llobregat l'únic representant potencialment verinós és la serp verda, molt comú en el nostre paisatge, però completament inofensiva, llevat que sigui molestada.

Colobres
Les colobres es caracteritzen per tenir un cos esvelt i allargat, que pot arribar als 2,5 metres de longitud (es el cas de la serp verda). El seu cap és ovoide, amb pupil.les arrodonides i el coll poc marcat i està cobert per plaques cefàliques grans. El seu musell, també arrodonit, es troba al mateix nivell. Els ullals són fixos i estan situats a la part posterior de la boca. Quant al seu comportament i costums, són més agressives i de moviments més ràpids que els escurçons. En general, solen ser d'activitat diürna.

Escurçons
Els escurçons són famosos pel seu verí; probablement el més potent entre els animals europeus. Es caracteritzen per tenir un cos robust, amb un dibuix en forma de ziga-zaga en el dors i una cua curta i diferenciada. Generalment no sobrepassen el metre de longitud. Tenen el cap aplanat i ample, en forma de llança i cobert de petites escates superposades. Les seves nines, a diferència de les serps són el.líptiques i traçades verticalment. Disposen de dos grans ullals retràctils, situats en la part davantera de la boca, amb els que inoculen el verí a les seves preses i de fosetes termosensibles, per detectar les seves preses (termolocalització). Quant al seu comportament i costums, podem dir que són lents i pacífics, si no són molestats i d'activitat majoritàriament nocturna. Com anècdota podem citar que durant les guerres púniques van ser utilitzats com a armes, en ser llançats als vaixells enemics durant les batalles navals i que fins al segle XVII, el seu ús era "corrent" com verí per a convidats no desitjats.

Cóm actuar en cas de mossegada
Abans que res, hem de mantenir la calma, ja que no totes les serps són verinoses i en alguns casos, les mossegades no presenten inoculació de verí (mossegada seca). En cas d'aparició de símptomes d'enverinament, com inflamació, dolor intens local o generalitzat, nàusees o vòmits, hem de traslladar l'afectat a un centre sanitari més aviat millor, tenint en compte les següents actuacions:
1 .- Mantenir en repòs l'accidentat, immobilitzant la zona afectada a un nivell més baix que el cor.
2 .- Treure els anells, polseres, rellotges i peces que puguin prémer i rentar la ferida amb aigua i sabó. Després aplicar un antisèptic que permeti l'observació de possibles variacions.
3 .- Aplicar fred local moderat per retardar l'efecte del verí.
4 .- Si el dolor és intens, podem prendre un analgèsic, tipus paracetamol, que no contingui salicilats (tipus aspirina). Cal recordar que una descripció detallada de la serp causant ajudarà a que el tractament sigui més ràpid i eficaç.