Ophrys apifera

És una de les orquídies del gènere Ophrys (1) més freqüent al delta del Llobregat. És coneguda com flor de la Mare de Déu, abellera, o flor de la abella, perquè el label de les seves flors s'assembla a l'abdomen d'aquests himenòpters. Durant l'estiu, aquesta orquídia roman en estat dorment, com un bulb subterrani que serveix de reserva alimentària; al final de la tardor desenvolupa una roseta de fulles i durant la primavera la tija i les inflorescències que, amb els seus colors rosats i verds, la converteixen en una de les orquídies silvestres més belles de la nostra flora.

Característiques:
Alçada: Entre 15 i 50 centímetres.
Tija: La tija és alta, erecta, sense ramificacions i lleugerament flexible. Les seves arrels poden presentar 2 o fins a 3 tubercles sèssils, que serveixen com a reserva alimentària.
Fulles: La base de la planta presenta de 4 a 6 fulles, de fins a 25 centímetres, disposades en roseta basal. Les superiors, també de forma ovat-lanceolada, són més petites com més altes es troben distribuïdes en la tija.
Inflorescència: La inflorescència és de tipus raïm, laxa, presentant de 2 a 10 flors per planta.
Pètals: Els pètals laterals són molt petits, de color verd o verd-groguenc i amb aspecte vellutat.
Sèpals: Els sèpals són còncaus, molt més grans que els pètals, de color rosat o blanquinós, amb el nervi central verd.
Label: El label és trilobat, de color marró o marró vermellós, amb dibuixos i marges de color groguenc. Presenta dos lòbuls laterals en forma de gepa amb abundant pilositat. El ginostem és de color verd o verd-groguenc.
Període de floració: El període de floració transcorre des de finals d'abril fins juny.
Hàbitat: Espècie àmpliament distribuïda per la regió Mediterrània fins a Escòcia. Present en tota la Península Ibèrica i illes Balears, des de nivell del mar fins als 1000-1200 metres d'altitud. És una espècie molt adaptable, capaç de sobreviure a les gelades de l'hivern, i se la pot trobar, pràcticament, sobre qualsevol tipus de superfície: prats, matolls, marges, herbassars humits, sotaboscos d'alzinars o pinedes, vores i clars forestals, entorns de cultius, i fins i tot en vores de camins.

Observacions: És una espècie molt sensible a la falta d'humitat ia la calor. Creix a plena llum, encara que suporta bé l'ombra.

Notes: (1). Per més informació sobre el gènere Ophrys, pots consultar l'entrada: "Ophrys fusca", d'aquest bloc.






Referències:
-www.wikipedia.org. Ophrys apifera.
-Noves aportacions al Coneixement de les orquídies (Orchidaceae) del delta del Llobregat. Valentín González i Rafael del Hoyo. CISEN (Centre per a la investigación i Salvaguarda del Espais Naturals). Centre Cívic jardins de la Pau. 08820. El Prat de Llobregat. Spartina. Butlletí naturalista del delta del Llobregat. Número 4. El Prat de Llobregat. 2001.
-www.orquideasdeltemple.blogspot.com. Ophrys apifera. José Antonio Díaz.
-Guía de Orquídeas de Extremadura. Proyecto Orquídea. Junta de Extremadura. Edita Asociación por la Naturaleza Extremeña, GRUS. Textos: Fernando Durán Oliva. Badajoz. 2006.
-www.asturnatura.com. Ophrys apifera Huds.
-www.fichas.infojardin.com/orquideas.
-www.waste.ideal.es/ophrysapifera.htm.

Ophrys Fusca

El gènere Ophrys
Les orquídies del gènere Ophrys han desenvolupat un "curiós" mètode de polinització que consisteix a atraure els mascles de determinades espècies d'insectes mitjançant el reclam sexual. Per a això es serveixen de senyals olfactives, visuals i tàctils, que imiten a les femelles d'algunes espècies, provocant en els insectes un estat d'excitació sexual que els porta a intentar la còpula amb la flor, és el que anomenem pseudocopulació. L'atracció és molt específica, cada Oprhys atrau a una espècie d'insecte i en rares ocasions a dos diferents.

Ophrys fusca
És l'orquídia del gènere Ophrys més freqüent en les pinedes del delta del Llobregat. Es coneix com orquídia abellera fosca, mosques negres o abejera negra, perquè el label de les flors s'assembla a aquests insectes. És la primera orquídia a florir, podent-se observar les primeres flors a finals del mes de gener. Les feromones que emet la flor atrauen als mascles en zel que copulen amb les flors estimulats per la semblança que presenta el label amb les femelles de la seva espècie. Els pol · linis queden adherits al cap o l'abdomen de l'insecte, canvien de posició durant el trajecte, i pol.linitzen l'estigma de la següent flor visitada. L´orquídia Oprhys fusca roman com un bulb subterrani durant l'estiu, durant la tardor desenvolupa una roseta de fulles i un nou tubercle que madurarà fins a finals de l'hivern, quan la planta haurà de desplegar la tija i les flors, tan particulars, com belles.

Característiques:
Alçada: Entre 10 i 40 centímetres.
Tija: Forta i angulosa
Fulles: Les fulles estan enganxades a terra, en roseta basal. Són amples i curtes, de color verd o verd-groguenc i de forma lanceolada.
Inflorescència: Aquesta orquídia desenvolupa inflorescències de tipus raïm, laxes, amb un nombre de 2 a 10 flors per planta. Es desenvolupa a la tardor i pot sobreviure a les gelades de l'hivern.
Pètals: Els pètals són estrets i més petits que els sèpals, de color verd groguenc, amb tonalitats marrons en els marges.
Sèpals: Els sèpals són de la mateixa mida i consistència, de color verd intens o verd groguenc. Els laterals són oposats, mentre que el central està dirigit cap endavant, sobre el ginostem, a manera de barret molt arrodonit.
Label: trilobulat, de grans dimensions i vellut. De color marró fosc, amb un fi marge groguenc. La part interna presenta un color gris glabre, en forma, aproximadament, de "W".
Període floració: Des de finals de gener fins a abril.
Hàbitat: Espècie localitzada a Europa, sent molt abundant en alguns països. Pot trobar-se en tot tipus de substrats bàsics, des del nivell del mar fins als 1500 metres d'altitud: prats, herbassars, oliveres, garrigues, clarianes de bosc i matolls.

Observacions: És una espècie que requereix molta llum, no suporta l'ombra.




Referències:
- Noves aportacions al coneixement de les orquídies (orchidaceae) del delta del Llobregat. Valentín González i Rafael del Hoyo. CISEN (Centre per a la Investigació i Salvaguarda dels Espais Naturals). Centre Cívic Jardins de la Pau. 08820. El Prat de Llobregat. Spartina. Butlletí naturalista del delta del Llobregat, nº 4 (2001). El Prat de Llobregat 2001.
- Ophrys fusca. www.wikipedia.org.
- Guía de les orquídeas de España y Europa. Norte de África y Próximo Oriente. Pierre Delforge. Lynx Edicions.
- Guía de orquídeas de Extremadura. Proyecto Orquídea (Junta de Extremadura). Edita. Asociación por la naturaleza extremeña. José Antonio Mateos Martín / Fernando Durán Oliva.
- Ophrys fusca. Abejera oscura. www.asturnatura.com
- www.orquideasibericas.info. Ophrys.

Orquídies

Hi ha un gènere d'orquídies al delta del Llobregat que ha portat l'evolució al seu punt culminant. En lloc d'oferir aliment a canvi de la pol.linització de les seves flors, ofereix sexe, molt més barat en termes de despesa energètica, e igual d'efectiu.

ORQUÍDIES
Les orquídies o orquidàcies són una de les famílies botàniques més joves des del punt de vista evolutiu i amb major nombre d'espècies; s'estima que hi ha entre 20.000 i 30.000 espècies silvestres. Comparteixen amb l'home el privilegi d'ocupar les posicions estratègiques al cim dels seus respectius regnes. La seva diversitat és sorprenent, des d'exemplars d'uns pocs milímetres fins a gegantines agregacions que poden arribar a centenars de quilograms de pes o presentar longituds de fins a 13 metres. Pertanyen a la família de les plantes monocotiledònies, i es caracteritzen per la complexitat de les seves flors i la peculiar interacció que han establert amb els insectes pol.linitzadors o amb algunes espècies de fongs que utilitzen durant la fase de germinació. En comparació amb les espècies tropicals, la majoria de les orquídies mediterrànies són plantes petites, difícils d'observar en el seu medi natural, però, un cop descobertes, la seva bellesa les converteix en motiu de contemplació i admiració.
MORFOLOGIA
El nom orquídia deriva de la paraula grega "Orchis", que significa testicle, per la gran semblança que presenten els pseudotubercles d'alguns gèneres amb els atributs masculins. Les orquídies són plantes vivaces -la part subterrània es manté viva durant anys, mentre que la aèria es renova anualment-, amb òrgans subterranis formats per rizomes (1) o pseudotubercles on s'emmagatzemen les reserves i dels quals brollen gruixudes arrels sense ramificar. Les fulles són generalment de color verd per la presència, en la majoria de les espècies, de pigment clorofil.la. Sovint estan disposades en roseta basal (2) i solen ser allargades, paral.lelinèrvies i sèssils -unides directament a la tija, sense pecíol-. La tija sol ser recta i generalment desproveïda de fulles, presentant en la part superior inflorescències tipus raïm o espiga. La flor és la part més característica de les orquídies, "simple en la seva concepció, complexa en la seva realització, la flor de l'orquídia il.lustra la dialèctica de l'essència i l'existència. Aquestes flors admirables, de corol.les sumptuoses i perfums embriagadors inverteixen tot el seu talent en seduir "(3); disposa d'òrgan sexual masculí i femení -són hermafrodites o bisexuals- i presenta simetria respecte a un eix vertical. L'òrgan masculí -androceo- i el femení -gineceu- estan soldats a una estructura central anomenada ginostem o columna; en la part superior es troba el pol.len, agrupat en dues masses anomenades pol.linis. El periant -estructura floral que envolta els òrgans sexuals de la planta- està constituït per tres pètals i tres sèpals, un dels quals, anomenat label, pot adoptar les formes més sofisticades; en alguns gèneres, com Ophrys, imita a un tipus determinat d'insecte: mosquit, abella, vespa o aranya, depenent de l'espècie a la que pretengui atreure, amb la finalitat que ho confongui amb una falsa femella de la seva espècie. Es pensa que les orquídies són capaces de produir aromes, imperceptibles per a nosaltres, que es poden assemblar als dels insectes amb els quals es tracten de mimetitzar. L'època de floració d'aquestes belles plantes al delta del Llobregat depèn de cada espècie en concret i transcorre entre els mesos de febrer a setembre.
POL.LINITZACIÓ
La majoria de les orquídies utilitzen els insectes com agents pol.linitzadors –pol.linització entomòfila-, encara que algunes espècies i flors no visitades poden alliberar els pol.linis sobre la superfície estigmàtica consumant l'autofecundació. Els mecanismes per atreure els insectes són molt diversos i sofisticats, des de l'obtenció de nèctar o refugi fins als reclams olorosos, visuals o sexuals. Algunes orquídies han evolucionat per enganyar els mascles de determinats insectes que confonen el label amb una femella de la seva espècie, lliurant-se a una frenètica còpula que acabarà amb els pol.linis adherits al seu cos. Cada pol.lini conté milers de minúsculs grans de pol.len que, segurament, seran dipositats sobre la superfície estigmàtica d'una altra flor, una vegada hagi desaparegut la frustració sexual. La flor, un cop ha estat fecundada, es marceix de forma ràpida, mentre que en el seu interior l'ovari s'engrandeix i madura, transformant-se en un fruit del qual sortiran milers de microscòpiques llavors sense endosperma -reserva alimentària- que seran dispersades per l'aire . Les possibilitats de germinació són molt remotes, ja que depenen de les característiques del sòl i, sobretot, de la presència d'un fong simbiòtic, generalment del gènere rhizoctonia, que contacti amb les llavors donant lloc a un òrgan subterrani mixt anomenat micorrizoma, que li permet obtenir aigua, sals minerals i fins i tot matèria orgànica. Des de l'inici de la germinació fins al desenvolupament de la planta completa poden passar diversos anys. La fotosíntesi permet a l´orquídia l'acumulació de reserves nutrícies en un nou pseudotubercle del qual brollarà la part aèria de la planta el següent any. En l'actualitat, les orquídies han aconseguit fer un pas més en la seva evolució, que encara continua, utilitzant-nos a nosaltres, els humans, com pol.linitzadors. La bellesa d'aquesta seductora planta ha portat l'home al seu cultiu i reproducció, convertint-lo en un nou agent pol.linitzador. Segons explica Enric Hansem al seu llibre "Orchid Fever: A Horticultural Tale of Love, Lust and Lunacy" s'estima que hi ha més de 45.000.000 de "orquidófils" o aficionats a la orquicultura al món (4).
NUTRICIÓ.
La majoria de les orquídies europees són autòtrofes, és a dir, que poden elaborar les substàncies nutrients necessàries a través de la fotosíntesi; encara que necessiten de l'ajuda de fongs simbiòtics durant les primeres fases de germinació i creixement. Les orquídies heteròtrofes es nodreixen de matèria orgànica en descomposició, romanent sempre associades a diferents fongs mitjançant simbiosi micorrizogènica, de manera que no necessiten tenir fulles per a realitzar la fotosíntesi i poden presentar una coloració més variable. Algunes orquídies actuen com organismes paràsits, alimentant-se del fong amb el qual forma la micorriza.
CICLE BIOLÒGIC.
Les orquídies europees presenten un marcat cicle estacional; emergeixen després de l'arribada de les pluges de la tardor a partir del rizoma o del nou pseudotubercle i floreixen, segons les espècies, entre els mesos de febrer a setembre. Amb l'arribada de la calor entren en una fase de repòs subterrani, la part aèria s'asseca i perd les fulles, que no tenen protecció contra la sequera, quedant únicament el bulb subterrani que brollarà amb l'arribada de la tardor.
HÀBITAT.
La família de les orquidàcies és una de les que agrupa major nombre d'espècies silvestres, entre 20 i 30 mil, distribuïdes per tot el món. Han conquistat els més diversos ambients del planeta, es troben presents en els cinc continents i s'han adaptat a tots els climes, des dels més secs i àrids fins als més humits i freds, encara que són especialment abundants en les regions tropicals, on presenten major grandària, bellesa i varietat. A les zones càlides, moltes espècies viuen sobre els arbres -orquídies epífites-, la qual cosa els hi permet arribar a la llum sense dur a terme una despesa energètica innecessària. A les zones temperades, totes són terrestres i la seva mida més reduïda. A Europa, es distribueixen en diferents tipus d'hàbitats com matolls i pastures, boscos mediterranis o caducifolis i zones humides. A la Península Ibèrica es coneixen 25 gèneres i 90 espècies d'orquídies, essent el delta del Llobregat una de les zones amb més diversitat biològica de Catalunya: 22 espècies documentades que es distribueixen, fonamentalment, en dos ambients bàsics: les pinedes litorals, especialment la franja de pins baixos a primera línia de mar i els prats de plantes crassifolies. Ara que comencen a florir, és el moment de visitar els espais habilitats per a l'observació d'aquestes belles plantes al delta del Llobregat, sobretot la pineda de Can Camins, al costat de la platja del Prat, i el Prat de les orquídies, en els espais naturals del Remolar-Filipines.





NOTES:
- (1). Un rizoma és una tija subterrània que creix de forma horitzontal emetent arrels o brots herbacis dels seus nusos.
- (2). Roseta basal: Les fulles estan situades a la base de la tija i s'agrupen en cercle, a la mateixa altura, de forma similar als pètals de una rosa.
- (3). Les plantes "Amors i civilitzacions" vegetals. Jean-Marie Pelt. Cap. I. Una trobada al cim: l'home i l'orquídia. Biblioteca Científica Salvat. 1994. Salvat Editors, SA
- (4). Orquídies, flors de la bellesa. Informació i curiositats sobre aquestes plantes singulars. Carlos Cummings. www.suite101.net/content/orquideas.




REFERÈNCIES:
- Guía de orquídeas de Extremadura. Proyecto orquídea. Junta de Extremadura.
- ¿Cuáles son las principales características de las orquídeas? El blog de las orquídeas. www.orquidea.blogia.com
- Orchidaceae. www.wikipedia.com
- Observatori de natura. Abelleres. Jordi Badia. Abril 2010. El pou de la gallina.
- Orquídies del Montgrí. Patrimoni Flora. Rafael Hereu. Gavarres. 12 Tardor. www.gavarres.com
- Las orquídeas. Enciclopedia de la Naturaleza y del Medio Ambiente. El Periódico.
- Noves aportacions al coneixement de les orquídies (Orchidaceae) del Delta del Llobregat. Valentín González y Rafael de Hoyo. Cisen (Centre per a la Investigació i Salvaguarda dels Espais Naturals). Centre Cívic Jardins de la Pau. 08820. El Prat de Llobregat. Spartina. Butlletí naturalista del delta del Llobregat. El Prat de Llobregat. 2001.
- Una diversitat d´orquídies extraordinaria. 2011 calendari orquídies al delta del Llobregat. Consorci per a la Protecció i la Gestió dels Espais Naturals del Delta del Llobregat. Espai Natural del Delta del Llobregat.
- Las plantas “Amores y civilizaciones” vegetales. Jean-Marie Pelt. Cap. I. Un encuentro en la cumbre: el hombre y la orquídea. Biblioteca Científica Salvat. 1994. Salvat Editores, S.A.
- Orquídeas, flores de la belleza. Información y curiosidades sobre estas plantas singulares. Carlos Cummings. www.suite101.net/content/orquideas.

Xarxet comú (Anas crecca)

El xarxet comú, conegut com cerceta común en castellà, sarset al País Valencià, cetla rossa a les Balears o green-winged teal, en anglès, és un ocell anseriforme de la família anatidae. És l'ànec més petit d'Europa i també un dels més bonics. Es troba àmpliament distribuït per Europa, Àsia i nord d'Àfrica i d'Amèrica, i destaca per ser un excel.lent volador, capaç de dur a terme sorprenents migracions.

MORFOLOGIA
El xarxet és l'ànec més petit d'Europa, amb 35 cm de longitud, menys de 60 d'envergadura i un pes inferior als 400 grams. Els seus peus són palmats -com a totes les anàtides-, de color gris fosc; com a trets característics presenta el bec arrodonit, l'iris de color castany i un mirallet de color verd maragda. El dimorfisme sexual és notable en aquesta espècie, sent els mascles de colors més vistosos que les femelles. Durant el període nupcial, el mascle adquireix un color predominantment grisenc, amb el pit clapat de color marró clar i una franja daurada sota la cua; el cap, de color castany rogenc, presenta bec de color pissarra i un antifaç, de color verd intens, vorejat per una línia estreta de color crema. Els mascles en eclipsi -plomatge no nupcial- són molt semblants a les femelles adultes, encara que es diferencien d'elles per tenir l'esquena i el dors de les ales de color més fosc i uniforme. Les femelles presenten un plomatge més discret de tons marronosos, amb el cap més fosc i una franja superciliar sobre els ulls; el bec és més clar que en els mascles i pot ser també clapejat. Els exemplars joves o immadurs són molt similars a les femelles adultes. Entre subespècies, l'única diferència observable és la presència d'una franja blanca vertical en els costats que només posseeixen els individus americans: Anas crecca carolinensis.

Mascle de xarxet comú amb plumatge nupcial

DISTRIBUCIÓ
El xarxet és una espècie nombrosa, àmpliament distribuïda per Europa, Àsia i nord d'Àfrica i d'Amèrica. Habita en tota mena d'ambients aquàtics, encara que durant el període de nidificació prefereix les aigües tranquil.les amb arbres propers i abundant vegetació de ribera i subaquàtica. A Europa és present a gairebé tots els països, encara que és al nord on podem trobar les poblacions més nombroses. Als Països catalans, el nombre d'exemplars augmenta el seu contingent durant els mesos de setembre a febrer, després de l'arribada dels individus hivernants procedents del nord d'Europa, Rússia i fins i tot Sibèria.
ALIMENTACIÓ
El règim alimentari del xarxet és omnívor, comprenent herbes i plantes, llavors, larves d'insectes aquàtics, moluscos, crustacis, i fins i tot petits amfibis o peixos; depenent de la disponibilitat estacional. Pot menjar tant en l'aigua, submergint el cap, com pasturant per la vora.

Femella de xarxet comú

COSTUMS
El xarxet presenta un aspecte maldestre en terra ferma que contrasta amb la seva gran capacitat voladora. El seu vol és àgil i ràpid, capaç de realitzar canvis bruscos de sentit, tot i que on realment destaca és en la gran coordinació que mostra quan viatja en estol, duent a terme moviments erràtics i difícils piruetes que el converteixen en el millor volador dels nostres ànecs. Quan s'incicia el vol, s'impulsen gairebé verticalment. Diferents estudis duts a terme mitjançant captura i anellament mostren la gran capacitat migradora d'aquesta espècie (1): Un exemplar anellat a la Camargue (França) va ser capturat l'endemà a Lleida (Catalunya), a uns 385 quilòmetres, mentre que un altre xarxet anellat a Bèlgica, va ser capturat tres dies després a Astúries, a uns 1.100 quilòmetres de distància.
El xarxet és un ocell de costums nocturns, molt sociable, encara que prefereix mantenir-se al marge de les altres espècies. El cant del mascle és un característic "crrit-crrit", acompanyat d'un xiulet, molt conegut pels caçadors, mentre que les femelles, que generalment romanen en silenci, emeten el clàssic "cuac".

REPRODUCCIÓ
El seguici nupcial del xarxet és similar al de l'ànec coll verd i bastant espectacular. Durant diversos dies, grups de mascles competeixen entre si per atreure l'atenció de les femelles: submergeixen el bec en l'aigua, aixecant-lo al mateix temps que alcen el cos, arquegen el coll i novament submergeixen el bec. Si la femella aprova l'exhibició del mascle, l'aparellament es produirà sense més dilació. La femella s'encarrega en solitari de la construcció del niu i de la incubació dels ous que dura de 21 a 23 dies. Els nius estan situats, majoritàriament, prop de l'aigua, en un forat ocult entre la vegetació. Els materials utilitzats per a la seva construcció són herbes i plantes del lloc, als quals s'afegeix una capa de plomissol de la pròpia femella. La niuada, de caràcter anual, té lloc entre els mesos d'abril a juny i consta d'uns 8 a 12 ous de color groc pàl.lid, amb tons verdosos. Els pollastres abandonen el niu poc després de néixer i segueixen fins a l'aigua a la seva mare, que serà l'encarregada, amb l'ajuda ocasional del mascle, de la seva alimentació. Un mes després del seu naixement els joves ja són capaços de volar. El xarxet és un nidificant ocasional a Espanya, havent-se reproduït en diferents zones de Catalunya com el delta de l'Ebre, les riberes del riu Tordera -prop d'Hostalric- i al delta del Llobregat. L'esperança de vida d'aquest petit ocell arriba als 10 o 15 anys, encara que és extremadament inusual que un individu en llibertat pugui assolir una longevitat tan alta.

FACTORS D´AMENAÇA
El xarxet està catalogat en la Llista Vermella de la UICN (Unió Internacional per a la Conservació de la Natura) com a espècie de preocupació menor, pel seu elevat nombre d'exemplars, encara que a Espanya, amb menor representació, està considerat com a espècie vulnerable en el Llibre Vermell de les aus d'Espanya. Malgrat això, durant el període hivernal té lloc, sobretot al nord de la península, la caça intensiva d'aquesta espècie amb fins culinaris.
CURIOSITATS
El xarxet és molt apreciat gastronòmicament, essent la carn de la femella jove especialment saborosa. De vegades, per la seva bellesa, ha estat criat com a animal ornamental en parcs i jardins, o ha estat motiu de taxidermistes amb vista a la seva posterior exhibició. Com sempre, la golafreria i la bellesa han convertit aquesta singular au en un mer "objecte" a disposició de l'home que res respecta en el seu convenciment de que tot allò que desitja es pot prendre.




NOTES:
(1). Xarxet. Anas crecca. www.pajaricos.es.



REFERÈNCIES:
- Anas Crecca. www.wikipedia.com
- Cerceta común. www.pajaricos.es
- Cerceta común (Anas crecca). Familia Anatidae. Vicente Hernández Gil. www.regmurcia.com
- Las aves acuáticas. www.aitanatip.com
- Cerceta común. Anas crecca. www.herramientas.educa.madrid.org
- Xarxet comú. www.wikipedia.org
- Xarxet mascle presumit. www.natura-delta-llobregat.blogspot.com
- El més petit. Fauna de la Catalunya Central (115). Jordi Comellas. Regió 7. Dissabte, 25 de desembre del 2010.

El misteri de les aus mortes a Arkansas

Fa uns dies, els mitjans de comunicació de tot el món es van fer ressò de la mort de milers d'ocells i peixos en els veïns estats d'Arkansas i Louisiana. Immediatament van sorgir hipòtesis de tot tipus intentat aclarir els fets: des de visitants de l'espai exterior, fins a conspiracions governamentals, passant per les inclemències climatològiques, l'enverinament o el xoc massiu en la foscor. Encara que no té cap relació amb aquest blog, he pensat que seria interessant endinsar-se una mica en aquest estrany fet.

ELS FETS
- El dia 30 de desembre de 2010 es van trobar entre vuitanta i cent mil peixos tambor morts en una àrea d'uns 32 quilòmetres del riu Arkansas, prop de la ciutat de Ozark, a uns 160 quilòmetres de la localitat de Beebe. Les primeres anàlisis efectuades van descartar una possible intoxicació, de manera que la causa més probable sembla ser una malaltia que hagi afectat a aquesta espècie en concret. Dies després, milers de petits peixos van aparèixer morts a la Badia de Chesapeake (Maryland). De moment es desconeixen les causes de tots dos esdeveniments.

- Poc abans de la mitjanit del divendres 31 desembre de 2010, van caure mortes entre 4.000 i 5.000 aus a la localitat nord-americana de Beebe (Arkansas). Els ocells, majoritàriament turpials d'ala vermella (Agelaius phoeniceus), encara que també hi havien estornells i corbs zanates, es trobaven dispersats en una àrea de només un quilòmetre i mig. Alguns exemplars van ser recollits i enviats a la Comissió de Bestiar i Aus d'Arkansas i al laboratori del Centre Nacional de Salut de la Vida Silvestre, per tal d'investigar les causes de la seva mort.

- El dia 3 de gener de 2011 es van trobar altres 500 aus mortes, estornells i turpials d'ala vermella majoritariament, en una autopista de Pointe Coupee (Louisiana). Segons el veterinari Jim Lacour, del departament de Vida Silvestre i Pesca de Louisiana, molts dels ocells presentaven lesions traumàtiques. Pel que sembla, havien xocat contra les línies d'alta tensió mentre volaven en la foscor. Es van enviar mostres a un laboratori a Missouri i s'està a l'espera dels resultats.

LES CAUSES
Entre les possibles causes que es van citar com a responsables de la mort dels ocells a la localitat de Beebe es citaven:
1 .- Impacte de raigs o calamarsa. Tot i que durant el divendres 31 de desembre s´havien produit fortes tempestes a l'estat d'Arkansas, sembla ser que a la zona de l'incident el temps havia millorat en les últimes hores i les condicions climatològiques eren normals. No hi ha constància de caiguda de llamps o de calamarsa, de manera que aquesta teoria planteja poca credibilitat.
2 .- Un tornado. Durant la matinada del divendres 31 de desembre es van produir diversos tornados al sud i centre d'Estats Units que van produir almenys sis morts, desenes de ferits i apagades en milers de llars. Un dels llocs més afectats va ser el poblat de Cincinnati (Arkansas), on el fenomen va causar tres morts. No obstant això, les condicions meteorològiques havien millorat molt durant les últimes hores i aquesta teoria no sembla plausible ja que les aus volaven a escassa altura i no hi ha cap testimoni d'aquest esdeveniment meteorològic pels voltants de la localitat.
3 .- Enverinament massiu. Encara que al principi es va mostrar com la teoria més probable, aviat va deixar de ser considerada, ja que les primeres anàlisis efectuades a algunes de les aus mortes van demostrar que tenien l'estómac buit, descartant l'enverinament per ingesta d'aliments.
4 .- Els focs artificials llançats a la localitat de Beebe durant el cap d'any van espantar a les aus, provocant una situació d'estrès que va fer que aixequessin el vol en grans bandades, en plena foscor, xocant entre si o contra altres superfícies. A dia d'avui, aquesta és la hipòtesi que cobra més força. George Bradley, veterinari estatal d'Arkansas, suggereix que les aus van patir una "col.lisió massiva a l'aire" i afegeix que les aus van caure mortes a terra i no van morir a causa de l'impacte, com es va pensar en un principi. Segons les primeres investigacions, les aus van morir per "agut trauma físic" al xocar entre elles, o contra els edificis, vehicles o arbres de la ciutat, per la seva escassa visió nocturna. El dubte que planteja aquesta teoria el constitueix el fet que uns focs artificials, llançats abans de l'arribada de l'Any Nou, poguessin infondre tal pànic en els ocells, fins al punt que s'aventuressin a volar a les fosques, provocant la consegüent fatalitat. De totes menes, sigui quina sigui la causa que va provocar el terror entre aquestes aus, la veritat és que, a falta d'una altra explicació raonable, aquesta hipòtesi és l'única que respon als fets esdevinguts el passat cap d'any a la localitat de Beebe. Uns fets que, malgrat el que pugui semblar a primera vista, són més comuns del que crèiem fins ara.
RÈPLIQUES.
De la mateixa manera que després d'un terratrèmol poden aparèixer després nous moviments sísmics - "rèpliques" -, que poden arribar a ser d'igual o major magnitud que el primer, igual succeeix en el món periodístic de la mà de la globalització i la rapidesa dels mitjans de comunicació, que, amb avidesa, es fa ressò de notícies similars arreu del món. Notícies que, d'altra banda, mai haguessin arribat fins al públic general. Després dels fets ocorreguts a les localitats de Beebe i Pointe Coupee, diversos són els mitjans de comunicació que han mostrat notícies similars esdevingudes en diferents llocs. Aquestes són algunes d'elles:

- Dotzenes d'ocells han aparegut morts a la localitat sueca de Falköping per causes que encara es desconeixen. Entre cinquanta i un centenar de gralles van morir la nit del dimarts 4 de gener per "violència física extrema", segons dicta el resultat de l'autòpsia duta a terme per l'Institut Nacional de Veterinària (SVA). L'anàlisi va descartar signes d'infecció o alguna malaltia contagiosa. Pel que sembla, les aus van ser atropellades o van morir víctimes de xocs amb diferents objectes, mentre fugien en la foscor.

- Centenars de tórtores han aparegut mortes prop de la localitat italiana de Faenza per causes que encara es desconeixen, ha informat Il Corriere de la Sera. Des del passat diumenge 2 de gener, uns 400 ocells han estat trobats sense vida a la carretera d'accés a la localitat, tot just a un quilòmetre del centre històric. Diversos exemplars han estat enviats a l'Institut Zooprofilàctic de Lugo (Itàlia), per a ser analitzats i sotmesos a diferents exàmens. Les causes probables que s'apunten són: algun tipus de contaminació temporal, malaltia aviària o d'altre tipus, o fins i tot un enverinament, en trobar nombroses víctimes prop d'una fàbrica.

TEORIES CONSPIRATÒRIES
D'entre les nombroses teories conspiratòries aparegudes durant els darrers dies en diferents mitjans de comunicació, destaquen algunes com que les aus podrien haver xocat contra un OVNI que va produir la seva mort, que la mort d'aquests ocells és un indici de l'arribada de l'Apocalipsi o, la meva teoria "favorita": que tot respon a una conspiració governamental per encobrir l'abocament accidental d'una substància anomenada Phosgene, utilitzada en la guerra de l'Iraq. En aquesta teoria es donen cita tots els elements possibles. Intentaré explicar-la breument: Segons un article publicat pel diari L'Opinió, l'assassinat de l'oficial del Pentàgon John Wheeler, assessor dels governs de Reagan, George Bush i George W. Bush, podria estar relacionat amb la mort de 5.000 ocells a Arkansas. El seu cos va ser trobat fa uns dies en un abocador d'escombraries de Wilmington (EEUU), amb signes evidents d'haver estat assassinat. El diari sosté que un informe preparat per al Primer Ministre rus Vladimir Putin per la Direcció d'Intel ligència Militar Estrangera (GRU) assegura que Wheeler va ser assassinat després d'amenaçar al govern dels Estats Units amb fer públic l'ús d'un gas verinós prohibit, el Phosgene, que va provocar la mort de les aus en Beebe durant el seu trasllat des d'una base de les Forces Aèries en Arkansas fins a Afganistan. El Phosgene és, segons aquest diari, una de les armes químiques més letals, per la seva capacitat de produir una explosió en el sistema respiratori de tot organisme que el respiri. L'únic "inconvenient" d'aquesta teoria conspiratòria és que el cadàver de l'ex assessor John Wheeler va ser trobat en aquest abocador la matinada del dia 31 de desembre, per tant, hores abans que es produís la mort dels ocells a Arkansas. L'última vegada que va ser vist amb vida va ser la tarda del dia 30, mentre vagava pels carrers de Wilmington amb aparença confusa i desorientada.

En resum, la hipòtesi més probable és que les aus van alçar el vol espantades, segurament per alguna cosa que mai no sabrem, i que en la foscor de la nit, dos o més bandades van xocar de manera violenta en ple vol sobre la localitat de Beebe. La tremenda col.lisió va provocar la mort instantània de milers d'ocells que van caure inerts sobre habitatges, arbres, cotxes, voreres, calçades, etc., sembrant el paisatge d'aquesta petita localitat que es preparava per rebre el nou any, de mort e incomprensió.

REFERÈNCIES:
- Lluvia de pájaros muertos en una localidad de estados unidos. www.20minutos.es. 3-01-2011.
- Hallan otros 500 pájaros muertos misteriosamente en Luisiana. www.20minutos.es. 5-01.2011.
- Otra inexplicada muerte masiva de pájaros tuvo lugar esta semana en el sur de Estados Unidos, esta vez en el Estado de Luisiana. www.yahoo.noticias.com. 4-01-2011.
- ¿Por qué llueven pájaros muertos en EEUU? www.rtve.es/notícias.
- El misterioso caso de los pájaros muertos. www.elperiodico.com. 6-01-2011.Antonio Madridejos.
- Los pájaros muertos hallados en Suecia fallecieron por “violencia física extrema”. www.libertaddigital.com
- Encontrados cientos de pájaros muertos en el norte de Italia. www.elcorreo.com. Roma 7-01-11.
- Sugieren que los pájaros muertos tienen relación con el asesinato de Wheeler. www.noticias.terra.com.
- Hallan el cuerpo sin vida de un antiguo asesor de los presidentes Bush y Reagan. www.lavanguardia.es.
- Localizan en un vertedero el cadáver de un asesor de los Bush. www.abc.es.
- Tornados dejan seis muertos. www.impre.com/hoynyc/noticias/nacionales.

Ammophila hirsuta

Femella d´Ammophila hirsuta

Quan pensem en la lluita per la supervivència, segurament ens vénen a la memòria les escenes de caça dels grans felins en les interminables praderies africanes, però, la lluita entre la vida i la mort es produeix cada dia, al nostre voltant. Aquest és el cas d'aquesta peculiar vespa, Ammophila hirsuta que tot i alimentar-se de nèctar i pol.len, és capaç d'inocular un potent verí a les seves víctimes que les manté paralitzades durant dies, a l'espera de ser devorades per les seves larves.
Amb només 3 centímetres, aquests insectes disposen -com nosaltres-, de cap, ulls, potes, sistema nerviós, sistema digestiu, cor, olfacte, oïda, tacte i cervell. És possible que alberguen, també, algun tipus d'intel ligència? La veritat és que, abans que els humans poguéssin "inventar" els anestèsics o els tranquil.litzants, aquests insectes ja els utilitzaven per capturar les seves preses i aprovisionar els seus nius.
HÀBITS I COMPORTAMENT
Ammophila hirsuta, també coneguda com vespa sapadora, vespa excavadora o vespa de la sorra, forma part de les anomenades "vespes solitàries", que es caracteritzen per no viure en comunitat. És una espècie diürna, que es mostra activa durant les hores més caloroses del dia i de caràcter agressiu, atacant a diferents tipus d'insectes durant el període reproductiu.
MORFOLOGIA
Ammophila hirsuta és una mena de vespa de gran envergadura, aproximadament uns 3 centímetres, cosa que representa pràcticament el doble de grandària que una vespa comuna. La seva silueta és molt estilitzada i allargada, mostrant un estret i característic peduncle que uneix el tòrax amb l'abdomen. El cap, de grans ulls, és molt ampla en comparació amb el seu cos, i està dotat de grans i poderoses mandíbules. La seva coloració és molt cridanera: tot l'animal és de color negre, excepte la primera meitat de l'abdomen que és d'un intens color vermell ataronjat. Com totes les vespes té 6 potes i dos parells de petites ales membranoses.
DISTRIBUCIÓ
La família sphecidae, a la qual pertany la vespa de la sorra, té 732 espècies distribuïdes per tot el món. L'espècie Ammophila hirsuta, en concret, és endèmica d'Europa, Mongòlia i nord de la Xina.
La vespa excavadora necessita per subsistir zones de sorra, protegides del conreu, i amb vegetació permanent que permeti l'alimentació dels adults i l'existència de preses per a les seves larves. Sovint solen veure's sobre plantes umbelíferas, com el fonoll o la pastanaga silvestre.
ALIMENTACIÓ
Els individus adults s'alimenten de nèctar i pol.len de diverses plantes, de manera que ajuden a la polinització dels cultius, mentre que les larves s'alimenten de diferents tipus d'insectes que poden arribar a convertir-se en plagues: erugues no velludas, llagostes, grills , etc.
REPRODUCCIÓ
La femella d´Ammophila hirsuta és l'encarregada, en solitari, de dur a terme les funcions reproductives de l'espècie que comencen amb la recerca d'un lloc adequat on construir el niu. La vespa s'ajuda de les seves fortes mandíbules i de les seves potes per excavar un túnel al terra sorrenc, d'uns 4 centímetres de profunditat, que culmina en una cambra d'incubació. Una vegada està acabat, la vespa sapadora tanca l'entrada amb un còdol, picona la sorra colpejant-la amb una pedra o amb el cap fins a ocultar-la, i després part a la recerca d'una presa. Un cop ha localitzat la víctima, que pot ser més gran que ella, agullona en repetides ocasions els seus centres nerviosos fins a produir-li paràlisi. D'aquesta manera, la presa que servirà d'aliment a la seva larva es manté viva durant dies, evitant que pugui aparèixer podridura en el niu. Quan la captura està immobilitzada, la transporta fins al niu excavat, volant o arrossegant-la -si és molt pesada-. Un cop allà, obre l'entrada, la introdueix a la cambra i diposita un minúscul ou sobre ella. Si la presa és prou gran per alimentar la seva larva tancarà el niu de forma permanent, sinó, repetirà l'operació les vegades que siguin necessàries fins que el niu estigui prou aprovisionat; després d'això procedirà a la seva clausura permanent i partirà, una altra vegada , a la recerca d'un nou lloc on construir un altre niu. Cada femella pot ocupar-se de uns sis nius que inspecciona amb regularitat.
Els ous eclosionen al cap de pocs dies, donant lloc a petites larves que s'alimenten de les preses encara vives, desenvolupant-se amb gran rapidesa. Quan ha finalitzat la ingesta, uns deu dies després, entren en la fase de pupació que culminarà quan emergeixin del niu com a adults completament desenvolupats.
CURIOSITATS
Les vespes solitàries utilitzen punts de referència, com pedres, trossos de fusta o plantes, per a orientar-se i recordar la situació dels nius.
AMENACES
Entre els depredadors naturals d'aquestes vespes solitàries es troben les aus i alguns insectes més grans, com aranyes o pregadéus, encara que com és habitual, la principal amenaça la constitueix el deteriorament dels seus hàbitats naturals.
Estudis realitzats sobre el seu comportament reproductiu han posat de manifest que un dels factors que més incideix en la seva procreació és el parasitisme intraespecífic entre membres de la mateixa espècie, ja sigui mitjançant el robatori de preses -durant el trasllat o dins del niu-, o la substitució de l'ou dins de la cel.la d´incubació.









REFERÈNCIES:
- Avispa de la arena de banda roja (Ammophila sabulosa). www.herramientas.educa.madrid.org.
- ¿ La distancia entre grupos nido afecta al éxito reproductivo en Sabulosa Ammophila (Hymenoptera sphecidae)? A. Martineli, C. Ferreri, Polidori, C, Preatori GG, F. Andretti, M. Casiragui.
- Avispa excavadora (familia sphecidae). Orden himenóptera. Centro de Formación. Asociación CAAE. www.tramayazahar.com
- Avispas solitarias. www.nature.conservationimaging.com
- Ammophila Sabulosa. Guía de los insectos de Europa. Michael Chinery. Ediciones Omega, S.A.
- Avispa zapadora. www.generaviva.blogspot.com
- Observaciones sobre la nidificación de la “Ammophila hirsuta” Scop. (1912). Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural. 12:285-289). José María Dusmet y Alonso (1869-1960). www.lamarabunta.org.
- Intraspecific parasitism and nesting succes in the Solitary wasp Ammophila sabulosa. Jeremy Field.

Alliberen 12 eugues i 2 poltres al delta del Llobregat

El Consorci per a la Protecció i la Gestió dels Espais Naturals del Delta del Llobregat va procedir, el passat mes de novembre, a l'alliberament de 12 eugues i 2 poltres en els espais naturals del riu, al municipi del Prat de Llobregat. Amb aquesta mesura, el Consorci pretén introduir un nou atractiu per als visitants i, sobretot, la recuperació botànica i l'eliminació de l'excés de biomassa a través del pasturatge dels animals.
Aquest tipus d'actuació ja es practica des de l'any 1995 a la Reserva Natural del Remolar-Filipines, al municipi de Viladecans, on s'alterna el pasturatge natural amb les segues periòdiques, havent propiciat l'obertura de clarianes, la recuperació de zones inundables i l'increment de la biodiversitat botànica i faunística de la zona. Altres zones humides on també es realitza el pasturatge mitjançant cavalls són els aigualmolls de l'Empordà, el delta de l'Ebre o la Camargue.
Els beneficis obtinguts mitjançant aquest tipus de pràctiques naturals són importants i molt diversos. Entre ells, podem destacar:
1 .- Recuperació de la diversitat botànica autòctona, mitjançant l'apertura de clarianes en zones de canyís i joncs que permeten el desenvolupament de noves plantes.
2 .- Augment del nombre i diversitat d'aus aquàtiques com a conseqüència de l'aparició de noves zones inundables.
3 .- Major nombre d´invertebrats (papallones, libèl.lules, etc.) atrets per una flora més accessible i variada.
4 .- Proporciona noves àrees d'alimentació per les aus que no es veuen obligades a anar a zones més humanitzades.
5 .- Afavoreix la permanència de rapinyaires diürnes, com l'arpella, que ajuden a controlar algunes plagues animals: polles d'aigua, estornells, etc.

Durant aquests dies, els visitants del delta del Llobregat podran gaudir amb la contemplació d'aquests bells animals, en règim de semillibertat, que pasturen aliens a la gran tasca biològica que realitzen. A més, moltes de les eugues alliberades es troben en avançat estat de gestació, de manera que es preveu que el nombre d'exemplars augmenti en breu amb el naixement de nous poltres.
Un cop s'hagi avançat en la recuperació botànica de la zona, pròxima al mirador de cal Tet, es reduirà el nombre d'èquids a 8 0 9, a fi que la seva actuació sigui sostenible.

Referències:
- Alliberen dues eugues i deu poltres al delta. El Punt. 13-11-2010. Pàg. 7.
- S´alliberen a cal Tet 12 eugues i 2 poltres. www.laportadeldelta.cat/blog.
- Alliberen 12 eugues i 2 poltres al delta del Llobregat. El Prat televisió.
- Alliberen 10 eugues i 2 poltres als espais naturals del riu. www.elprat.cat.