Papallones del Delta: Lasiommata megera

Lasiommata megera, coneguda popularment com "saltacercas" és una papallona comuna, però no per això menys bonica, als Països Catalans. És un lepidòpter de talla mitjana, de la família Nymphalidae, diürn - ropalócer-, freqüent i fàcil d'observar al delta del Llobregat.

Morfología

Es una papallona de mida mitjana, entre 36 i 48 mm. Presenta l'anvers de color taronja amb un dibuix reticular més fosc, com les vores de les ales. A l´ala superior destaca un gran ocel negre i en la posterior tres o quatre petits ocels del mateix color, tots ells amb la nina blanca. El revers de les ales superiors és igual que l'anvers, però de colors més apagats, mentre que les ales posteriors són de color grisenc amb línies marrons en ziga-zaga i una sèrie de ocels de color negre i nina blanca, envoltats de groc. En aquesta espècie, es dona un pronunciat dimorfisme sexual: els mascles tenen una línia central més fosca a l'anvers de les ales anteriors - androconia-, mentre que les femelles són colors més clars i, en general, més grans.

Femella de Lasiommata megera

Distribució

Lasiommata megera ocupa un amplíssim territori que s'estén des del nord d'Àfrica, centre i sud d´Europa fins a l'Àsia Central. És un lepidòpter molt freqüent a la península Ibèrica i Balears, que freqüenta els camins, clars de boscos, prats i zones rocoses, des del nivell del mar fins a més de 2.000 metres d'altitud. Vola des del març al novembre, en dues o tres generacions -polivoltina-.

Alimentació

L´eruga, d´hàbits nocturns, s'alimenta de diferents tipus d´herbes com: poa, brachypodium, festuca o agrostis.

Costums

Li agrada descansar al terra, sobre pedres, murs, o tanques, per escalfar-se al sol. D´aquest hàbit deriva el seu nom popular "saltacercas", que fa referència al seu costum de fugir a l'altre costat de la tanca, o mur, quan ha percebut un perill.

Femella de Lasiommata megera

Reproducció

La femella diposita els ous, un per un, en les fulles i branques de la planta nutrícia. D'ells sortiran unes erugues, de color verd, amb dues o tres línies laterals blanques, cobertes de petits cabells blancs. Un cop han completat el seu desenvolupament, construeixen una crisàlide on tindrà lloc el ràpid procés de metamorfosi, que pot durar entre 10 i 14 dies. Les erugues nascudes a la tardor hibernen fins a la primavera següent.

Comportament

Aquesta papallona presenta el comportament conegut com hilltopping, que consisteix en el costum de situar-se en llocs elevats, per defensar el seu territori, perseguint i atacant a qualsevol espècie que passi volant a prop d'ells, fins a aconseguir la seva expulsió.

Referències:

- Mariposas en libertad. Juan Ramón Córdoba León, José Manuel Sesma Moranas y Gabino Martín Toral. Edita: Publimarca Ediciones, S.L. 2006.

- Mariposas. Ivo Novák. Ilustrado por Frantisek Severa. Editorial Susaeta.

- www.asturnatura.com. Lasiommata megera.

- www.navalmanzano.blogspot.com. Lasiommata megera.

- www.xtec.es. Lasiommata megera.

- www.bolboretasgalegas.blogaliza.org. Lasiommata megera.

- www.herramientas.educa.madrid.org/animalandia. Saltacercas.

Papallones del Delta: Polyommatus icarus. Blaveta

Polyomattus icarus, coneguda popularment com Blaveta, Ícar, o Dos punts, és, malgrat el seu reduït tamany, una de les papallones més boniques dels Països Catalans. Aquest lepidòpter, de la família licaenidae, és d'hàbits diürns -ropalòcer-, freqüent i fàcil d'observar al delta del Llobregat; encara que resulta difícil la seva catalogació com a conseqüència de la gran similitud que existeix entre algunes espècies d´aquests lepidòpters.
Morfologia
Aquesta papallona, de colors vistossos i mida reduïda, presenta nombroses variacions de mida i color, segons sexe, edat, generació, o zona de residència. La seva envergadura oscil.la entre els 25 i 30 mm, sent una espècie amb marcat dimorfisme sexual. Els mascles presenten l'anvers de les ales de color blau violaci, amb una fina línia negra marginal i una franja externa d'escates especialitzades (fímbries) de color blanc. El revers, de color marró grisenc, és similar en ambdós sexes, sent en les femelles més definit. Les ales presenten punts negres a la zona marginal, taques arrodonides de color taronja (lúnules) a la zona submarginal, punts negres envoltats d'un anell blanc a la zona post-discal i un punt negre, característic, a la zona discal de l'ala superior . Les femelles presenten l'anvers de les ales de color marró, de vegades amb un matís blavós, amb una fina línia negra marginal, fímbries de color blanc i lúnules marginals de color taronja.

DIFERENCIACIÓ D´ESPÈCIES
Aquesta espècie és fàcil d'identificar perquè presenta dos punts negres en el revers de l'ala anterior, mentre que altres similars només presenten un. A més, Polyomattus icarus té les lúnules arrodonides, mentre que Polyomattus thersites presenta lúnules triangulars, generalment més vermelloses. Una altra forma de distingir-la, atenent a l´anvers de les seves ales, és que els mascles de l'espècie P. Thersites mostren una zona ombrejada en les ales superiors, composta per escates androcoinals, carregades d'aromes, que serveixen per atraure les femelles.

Distribució
Es troba àmpliament distribuïda pel nord d'Àfrica, Canàries, Europa i zones temperades d'Àsia, des de nivell de mar fins als 2.900 metres d'altitud. A la península Ibèrica és una espècie abundant, localitzant-se en tot tipus d'ambients: camps de conreu, prats herbàcis, vessants muntanyenques, clars de boscos i fins i tot en jardins urbans. Vola, des de març fins a l´octubre, en dos o tres generacions anuals, encara que al centre peninsular pot arribar a les quatre generacions, si la tardor és benigna. Durant l'última generació, hiverna en estat de larva.
Alimentació
Polyomattus icarus és una espècie polífaga i molt adaptable. Entre les plantes nutrícies de les erugues es troben gran varietat de lleguminoses: trèvol, alfals, pèsol, gatosa, peu de gall o sabateta de la Verge. Els adults prefereixen visitar les flors de: romaní, lotus, card, sempreviva, enclova, olivarda o limonium.
Costums
Els mascles acostumen a reunir-se en els anomenats “abeuradors de papallones" per a libar l'aigua rica en sals minerals que complementa la seva alimentació i permet la fabricació de substàncies químiques, amb les que atraure les femelles. Aquests individus es mostren molt agressius amb els mascles de la seva espècie que envaeixen el seu territori, arribant a enfrontar-s´hi fins i tot amb altres insectes "invasors".

Polyommatus icarus. Femella

Reproducció
La femella diposita els ous, d'un en un, en la tija o fulles de la planta nutrícia, que eclosionaran al cap d'una setmana. D'ells emergirà una diminuta larva, coberta de pèls curts, d'uns 12 mm de longitud; el cap es negre, enganxat al cos, de color verd clar, amb una línia dorsal més fosca i una altra lateral blanca. Aquestes larves són ateses per diferents espècies de formigues durant el seu desenvolupament, que durarà unes sis setmanes. Quan les erugues han arribat a la maduresa, construeixen un crisàlide a la base de les plantes nutrícies, entre la fullaraca, d'on emergiran, al cap de 15 dies, els individus adults.
Comportament
És una espècie inquieta i difícil de fotografiar ja que no sol romandre molt de temps en la mateixa flor. Quan es posa, manté les ales plegades, dificultant a l´observador que pugui gaudir de la seva vistosa coloració.
Situació
L'espècie Polyommatus icarus és molt comú a la península Ibèrica, havent-se adaptat amb èxit als canvis que ha originat la civilització. El principal perill al qual està sotmesa no són les aus, sinó, com la majoria dels lepidòpters, l'ús indiscriminat de fertilitzants i pesticides en els productes hortícoles, que maten a les erugues en fase de creixement, i la regressió d'espais herbacis adequats.
Curiositats
En l'actualitat es coneixen més de 200 espècies de Polyommatus, la qual cosa fa molt difícil la seva catalogació. Com a curiositat, podem destacar que les erugues d'aquesta espècie, com les d'altres Lycaena, són cuidades per formigues (mirmecofilia), en una relació simbiòtica en la qual les larves produeixen nèctar, mitjançant uns òrgans especialitzats, i es comuniquen amb les formigues a través de sons i vibracions, a canvi de protecció i cura davant els paràsits.

Referències:
-Mariposas. Ivo Novák. Editorial Susaeta.
www.eswikipedia.org. Polyommatus icarus.
www.eswikipedia.org. Mirmecófilo.
- Valoración turísticas y recreativa de los recursos naturales II. Las mariposas de Menorca. Polyommatus icarus.
www.inforjardin.com/foro. Lepidóptera (mariposas y polillas.
www.asturnatura.com. Polyommatus icarus.
www.insectoscantabricos.blogspot.com Polyommatus icarus.
www.mariposas-asturias. Licénidos. Polyommatus icarus.
www.granadanatural.com. Polyommattus icarus.
www.fotonatura.org. Polyommatus thersites.

Papallones del Delta: Papilio machaon

Papilio machaon, coneguda popularment com macaó, o papallona reina, és una de les espècies més grans i vistoses que podem trobar a la península Ibèrica. És un lepidòpter, de la família papilionidae, d'hàbits diürns-ropalòcers-, molt freqüent i fàcil d'observar al delta del Llobregat.
Morfologia
És una espècie molt fàcil d'identificar per la seva grandària i vistós colorit: la seva envergadura oscil.la entre 64 i 80 mm, podent aconseguir fins a 10 cm; les seves ales, de to groc crema, presenten franges negres, taques blavoses en els marges de les ales posteriors i dos ocels vermells al costat de les característiques "cues". Tant les antenes, -acabades en maça -, com els ulls, són de color negre. El dimorfisme sexual en aquesta espècie és difícil d'apreciar: les femelles són més grans i presenten l'abdomen arrodonit, mentre que els mascles ho tenen punxegut.

Distribució
És una espècie comuna a la península Ibèrica i Balears. Es distribueix per Europa, excepte a Irlanda i gran part d'Anglaterra; nord d'Àfrica, i zones temperades d'Àsia i Amèrica del Nord. Vola des de nivell del mar fins als 2000 metres, freqüentant prats, marges de camins i zones florejades; des del mes de març fins a l´octubre. A Catalunya, es presenta en dues generacions anuals: una entre març i juny i una altra a l'estiu-tardor, encara que en les zones més càlides del sud de la península i nord d'Àfrica, pot arribar a les tres generacions.
Alimentació
És una espècie polífaga, que pot alimentar-se de diferents plantes, encara que la dieta alimentària de les erugues està constituïda fonamentalment per fonoll, ruda, pastanaga borda, anís, xirivia, julivert i comí de prat.
Costums
És un lepidòpter de vol ràpid i àgil, que passa la jornada libant de flor en flor i volant d'un lloc a un altre. Durant les estacions més fredes, hiverna en estat de crisàlide reapareixent a la primavera següent com a adult de primera generació.
Reproducció
La femella diposita els ous, d'un en un, sobre les plantes nutrícies de les que s'alimentaran les erugues. Aquests ous, esfèrics i de color groguenc, de aproximadament 1 o 1,5 mm de diàmetre, donaran pas, després d'uns dies, a unes voraces erugues negres, de tot just 3 o 4 mm, que multiplicaran el seu pes per 1.000 durant les dues primeres setmanes; fins assolir la seva forma característica: cos rabassut i color verd clar amb anelles negres, cadascuna de les quals té 6 taques vermelloses. La fase de desenvolupament culmina després d'uns vint dies i 4 o 5 mudes, després de les quals, l'eruga deixa de menjar i busca un lloc segur on convertir-se en crisàlide. Es subjecta a la planta mitjançant l'abdomen i fils de seda, adquirint una tonalitat verda o grissenca, fins a concloure la fase púpica que pot durar dues o tres setmanes, en cas de clima benigne, o tot l'hivern en cas que el fred hagi fet la seva aparició. D'aquesta crisàlide emergirà, tancant aquest cercle màgic, un nou adult completament desenvolupat.


Comportament
És una espècie inquieta i difícil de fotografiar ja que no sol romandre molt de temps a la mateixa flor. Per contra, quan es posa, manté les ales desplegades, oferint a l'espectador tot el seu colorit i bellesa.
Situació
Encara que l'espècie Papilio machaon és molt comú a la península Ibèrica, en països com Anglaterra, Alemanya, Àustria, República txeca, Eslovequia o Hongria, es troba en regressió i protegida per la llei. El principal perill a què s'enfronta no són les aus -els seus principals depredadors-, sinó l'ús indiscriminat de fertilitzants i pesticides en els productes hortícoles que maten les erugues.
Curiositats
En l'actualitat es coneixen més de trenta subespècies de Papilio machaon, algunes d'elles amb instints migratoris, la qual cosa fa molt difícil la seva catalogació. Els mascles tendeixen a agrupar-se i volar junts al cim de turons i muntanyes, el que és conegut com (hilltopping). Quan l'eruga d'aquesta espècie és molestada, pot fer aparèixer de darrere del cap un òrgan de color taronja, en forma de banyes, anomenat osmeteri, que segrega un líquid d'olor acre, que pot fer desistir als seus enemics.

Referències:
-www.eswikipedia.org. Papilio machaon.
-Regió 7. Dissabte, 23-10-2010. Revista Fauna. Pág. 14. Fauna de la Catalunya Central (106). La reina de les papallones.
-www.asturnatura.com. Papilio machaon Linnaeus, 1758.
-www.entomologia.net. Machaon
-www.aquariofiliabcn.org. Cría de mariposas: Papilio machaon. Gustavo Ródenas y Maite Mojca.
-www.waza.org. Macaón (Papilio machaon)
-www.xtec.es Papilio machaon
-www.cawikipedia.org. Papallona rei

LA RUTA DEL CANAL DE LA DRETA (3/3)

EL TRAM FINAL
Sens dubte, aquest tram d'uns tres quilòmetres de longitud que part dels jardins de Mon Racó i finalitza a la platja d´el Prat, és el més apropiat per al gaudiment i la contemplació. Encara que el cabal del canal ha baixat fins a convertir-lo en l'anomenada "séquia del Prat", el curs que segueix transcorre, en la seva totalitat, per una zona habilitada per al passeig a peu o en bicicleta. Durant el trajecte, molt transitat pels veïns de la població, podrem contemplar elements paisatgístics i arquitectònics de gran interès, com la granja modernista de la Ricarda (2), l'edifici de la Telegrafia -de Josep Puig i Cadafalch- i les restes de la caserna dels carabiners i del Semàfor, al costat de la desembocadura. I si encara us queden forces, podeu reprendre els passos fins al mirador d'avions i continuar el passeig fins a la platja del Prat, que enguany, a més, pot presumir de tenir l'esperada "Bandera blava". Espero que ho gaudiu, com jo ho he fet.

Una salutació.

Séquia del Prat

NOTES:
(1). Per més informació sobre el Canal de la Dreta, podeu consultar l'entrada "El Canal de la Dreta", d'aquest bloc.
(2). Per a més informació sobre la granja de la Ricarda, podeu consultar l'entrada "La Granja de la Ricarda", d'aquest bloc.

LA RUTA DEL CANAL DE LA DRETA (2/3)

SANT BOI DE LLOBREGAT
Un cop arribats a aquesta població començaran les dificultats ja que el canal travessa el centre urbà, apareixent i desapareixent com el Guadiana, fins a desembocar al Parc Agrari del Baix Llobregat. Nosaltres haurem de continuar per l'antiga BV2002 que ara rep el nom d'avinguda de Barcelona i després carrer de Soler; deixarem a la nostra esquerra l'estació de FGC "Molí Nou. Ciutat Cooperativa" i continuarem avançant pel carrer del Doctor Antoni Pujades, que passa pel costat del parc sanitari de salut mental "Sant Joan de Déu" i s'endinsa en el centre urbà. En la intersecció amb el carrer Carles Martí i Vila haurem de continuar a la nostra esquerra, en direcció a l'estació de FGC "Sant Boi". Un cop aquí, el canal passa sota l'estació de tren i desapareix al Parc Agrari, fent impossible el seu seguiment, de moment ...

Comporta al Canal de la Dreta. Sant Boi de Llobregat

Nosaltres continuarem pel carrer Josep Torras i Bages, a la nostra dreta, i després girarem a l'esquerra pel carrer Avinguda Maria Girona fins a convergir amb el carrer Hospital, on podrem fer una parada històric-cultural per visitar les termes romans privades més ben conservades de Catalunya, que daten del segle II, i el museu de Sant Boi, situat a escassos metres.

Un cop alimentat l'intel • lecte i emplenada la cantimplora, vorejarem la plaça de Can Terelló i continuarem pel carrer de Bonaventura Calopa fins a la confluència amb el carrer de Mossèn Pere Tarrés, que haurem de seguir a la nostra esquerra, travessant la carretera de la Santa Creu de Calafell fins al carrer Saragossa (darrere d'una coneguda casa de cotxes). Continuarem per aquest carrer fins arribar a una calçada, a l'altura del carrer València, que parteix, a la nostra esquerra, sota la C-245, en direcció a "Camí de Cal Penyasco. Garden L'Aralia". Per fi ens haurem endinsat al Parc Agrari del Baix Llobregat i hem retrobat al fugisser canal de la Dreta.

Termes de Sant Boi

PARC AGRARI DEL BAIX LLOBREGAT
De nou ha aparegut el canal de la Dreta, amb el cabal d'aigua ara més reduït per les múltiples derivacions a les quals s'ha vist sotmès. Seguim pel camí de cal Jové, perdent de nou de vista al canal, i girem després, a la nostra dreta, pel camí de cal Penyasco, on la masia del mateix nom s'aixeca imponent a la nostra esquerra. Continuarem avançant, deixant enrere la masia de cal Maurici i de cal Tombarella, on girarem de nou a la nostra dreta per retrobar-nos de nou, a uns cent metres, amb la històrica conducció de reg, que discorre ara perpendicular al nostre trajecte. Continuem avançant fins retrobar-nos amb el camí de cal Jove, paral.lel a l'autopista de Pau Casals i a la carretera del Prat (C 31c), que haurem d´agafar a la nostra esquerra, en direcció al Prat de Llobregat. En arribar a la bifurcació prendrem el ramal de l'esquerra, "Camí de can Ferrers", on, a uns cinquanta metres, tornarem a retrobar-nos amb el canal que discorre a la nostra esquerra, entre camps de conreu, passa sota els nostres peus i realitza un gir a l'esquerra per desaparèixer, poc després, sota les autopistes. Seguim avançant per l'Anella Verda del Prat fins a la intersecció, on girem a la dreta, igual que en la següent intersecció, fins al camí del Sorral que discorre paral.lel al riu, sota el pont de l'Autopista de Pau Casals. S'haurà de seguir aquesta via, a la nostra dreta, fins a l'entrada de l'aparcament, on agafarem el desviament que neix a la nostra esquerra, paral.lel al riu. Abans d'arribar al pont de l'autovia de Castelldefels ens desviarem a la dreta cap a "El Prat Nucli urbà" fins travessar el pont del ferrocarril, on ens endinsarem, a la nostra dreta, al nucli urbà, per l'avinguda Josep Anselm Clavé. Continuarem sense tornar a veure el canal fins endinsar-nos en la zona agrària.

EL SALT DE LA MOSSET
Si la curiositat ens embarga, podem fer un parèntesi en el nostre recorregut per visitar el Salt de la Mosset, encara que no és recomanable, ja que suposaria una desviació del nostre trajecte d'uns 2,5 quilòmetres i travessar un camí pràcticament intransitable. En el Salt de la Mosset podem observar l'antiga casa del zelador i la bifurcació del canal en dos ramals: un de més petit, que rep el nom de "regadora superior" i el mateix canal de la dreta, que continua el seu trajecte endinsant-se en el terme municipal. Per arribar aquí hem de prendre el carrer Major, que parteix a la nostra dreta des de l'avinguda Josep Anselm Clavé, travessar l'autovia pel pont elevat i creuar el pàrquing del centre comercial, fins arribar al camí que discorre paral.lel a la part posterior. Seguirem aquesta calçada, a la nostra esquerra, i després el camí de terra que discorre al costat de la sèquia fins arribar al salt de la Mosset. Un cop visitat, hem de tornar sobre els nostres passos, fins a l'avinguda Josep Anselm Clavé.

Salt de la Mosset, al Canal de la Dreta

EL PRAT DE LLOBREGAT
Avancem per l'avinguda Josep Anselm Clavé, girem a l'esquerra pel carrer Major i després a la dreta pel carrer del doctor Soler i Torrens fins a la avinguda del canal que parteix, des del parc del Fondo d'en Peixo , a la nostra esquerra. Seguim el primitiu recorregut del canal, ara soterrat, fins a l'avinguda Verge de Montserrat, on haurem de continuar a la nostra esquerra fins al carrer coronel Sant Feliu. Avancem a la nostra dreta, fins travessar l'avinguda Onze de setembre, que ens deixarà als jardins de Món Racó. Des d'aquí, continuarem el recorregut final del canal fins a la desembocadura, sense perdre´l ja més de vista.

LA RUTA DEL CANAL DE LA DRETA (1/3)

La ruta del Canal de la Dreta transcorre a través d'uns 20 quilòmetres, travessant les poblacions de Sant Vicenç dels Horts, Santa Coloma de Cervelló, Sant Boi i Prat de Llobregat. És una ruta pensada per a un públic adult, no per la dificultat que comporta, sinó per transcórrer, durant una gran part del recorregut, propera a vies urbanes transitades. Només el tram final, d'uns tres quilòmetres de longitud, permet gaudir-ne en família a través dels carrils habilitats per al passeig, a peu o en bicicleta, on no trobarem a faltar bancs on descansar, ni fonts on calmar la set. (1).

Masia "Propietat del Canal de la Dreta". Lloc de captació d´aigüa del riu

El punt de partida és l'estació dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) del municipi de Sant Vicenç dels Horts, que té el mateix nom que la població. Descendim pel carrer Josep Anselm Clavé fins a trobar la carretera BV 2002, voregem la rotonda i agafem la sortida que part en direcció "Sant Boi de Llobregat. Colònia Güell ". Passat el pont, ens desviem cap a un camí de terra que discorre a la nostra esquerra, paral.lel a la riera. Passejarem uns minuts entre camps de fruiters i horts fins arribar a una bifurcació on continuarem a la nostra esquerra, passarem sota l'autopista A2 i les vies del tren i arribarem a una petita masia blanca "Propietat del Canal de la Dreta del Llobregat", des d'on part aquest canal. Podem aprofitar per acostar-nos al riu i després reprendrem els nostres passos fins al pont de la riera, des d'on continuarem a la nostra esquerra, en direcció Sant Boi de Llobregat.

Canal de la Dreta a la població de Sant Vicenç dels Horts

El Canal de la Dreta discorre paral.lel a la carretera de Sant Boi (BV 2002) fins a arribar a aquesta població. És fàcil de seguir per l'espessa arbreda que creix en els seus marges. Però anem a pams, la nostra primera trobada amb el canal es produirà passada l'estació de servei "Les Palmeres", al marge esquerre de la carretera. Podem desviar uns 400 metres en direcció al riu i contemplar l'important cabal que arrossega en el seu inici. Després, continuarem en direcció a Sant Boi, travessant el terme municipal de Santa Coloma de Cervelló.

Camps de conreu, al costat del Canal de la Dreta

SANTA COLOMA DE CERVELLÓ
A l'alçada de l'estació dels FGC de Santa Coloma de Cervelló vorejarem la rotonda i prendrem la sortida del mitjà, un camí de servei del Parc Agrari del Baix Llobregat que discorre, menys transitat , a l'esquerra del canal. Durant aquesta part del trajecte, que en alguns trams està canalitzat, podem observar un petit salt d'aigua, comportes de transvasament i, com sempre, la rica horta del nostre delta. A la nostra dreta ens impressionarà el castell "encantat" de Torre Salvana, la torre data del segle X. Passats uns metres, agafarem el desviament que trobem a la nostra dreta per reprendre la BV 2002, a l'altura de l'estació "Colònia Güell" dels FGC.

Diferents imatges del Canal de la Dreta, a la població de Santa Coloma de Cervelló

Sistema de comportes i derivació del canal cap a sèquies de regadiu

Castell de Torre Salvana. Santa Coloma de Cervelló

COLÒNIA GÜELL
Podem fer un parèntesi en el nostre itinerari per visitar la Colònia Güell, declarada conjunt Històric-Artístic d'interès. Hi destaca el grandiós recinte fabril, el recinte residencial i, sobretot, la Cripta Gaudí, una de les obres més representatives del genial arquitecte Antoni Gaudí. Un cop acabat el parèntesi turístic reprendrem la marxa fins al proper Sant Boi de Llobregat.

Cripta de Gaudí, a la Colònia Güell

NOTES:

(1). Per a més informació acerca del Canal de la Dreta, podeu consultar l´entrada "El Canal de la Dreta", d´aquest mateix bloc.

Exit reproductiu de la colònia de gavina corsa al delta del Llobregat

La colònia de gavina corsa del delta del Llobregat ha duplicat aquest any el nombre de parelles reproductores, convertint-se en una de les més importants del món. Fins fa poc temps, aquesta rara au estava considerada en perill d'extinció i només niava en comptades illes solitàries de la Mediterrània. En l'actualitat, gràcies a les mesures de protecció adoptades, el seu nombre s'incrementa i és moment d'adoptar noves disposicions encaminades a garantir la supervivència d'aquesta singular i bella espècie.

La gavina corsa (Larus audouinii) és una de les espècies de gavines més escasses del món. La població mundial en la dècada dels anys seixanta era d'uns 1.000 exemplars; en l'actualitat, gràcies a les mesures de protecció adoptades, la seva població s'estima en unes 16.000 parelles, un 80% de les quals resideixen a Espanya. La seva distribució es limita a la Mediterrània, encara que a l'hivern pot arribar fins a les costes de Mauritània. Destaca pel seu bec de color vermell corall, amb una banda de color negra i groga. De mida mitjana, presenta el dors i les ales de color gris clar, i el cap i el pit de color blanc pur.

A Catalunya, la gavina corsa només nidifica amb regularitat al delta de l'Ebre, encara que des de l’any 2009 la colònia del delta del Llobregat s'ha consolidat com la segona colònia estable més important de Catalunya i una de les més importants del món. Durant el cens efectuat el 16 de juny de 2011 es van comptabilitzar 380 parelles reproductores amb un total d'uns 300 pollastres; la xifra duplica les 140 parelles i 156 pollastres censats l'any 2010 i ha multiplicat per 76, les 5 parelles comptabilitzades l'any 2009. Els exemplars, provinents del delta de l'Ebre, illes Balears, València e Itàlia, s'han establert a l'illa del Molí, prop de la desembocadura del riu Llobregat. El cens, dut a terme pel Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural de la Generalitat de Catalunya i el Consorci per a la Protecció dels Espais Naturals del Delta del Llobregat, ha procedit a l´anellament científic dels pollastres, per tal d'estudiar els moviments i migracions d'aquesta singular espècie. Aquest any, com a novetat, s'han marcat, a més, a 83 pollastres amb una anella de plàstic blanca, que conté un codi alfanumèric de 4 dígits que permetrà el seu estudi sense necessitat de manipulació; els codis comencen per les lletres BL i BM, seguides de dos nombres. Estudis realitzats en base a les restes de menjar trobats assenyalen que la seva dieta es basa, fonamentalment, en peixos, sèpies i crancs de riu americans.

Les causes més probables d'aquest increment de la població reproductora de gavina corsa al delta del Llobregat es troben al refugi de pesca establert a la desembocadura del riu, pròxim a la colònia de cria, i als esforços duts a terme per les diferents administracions per tal d'aconseguir la màxima tranquilitat en els espais naturals i zones properes. Segons María José Albaladejo Albaladejo, gerent del Consorci per a la protecció i la gestió dels espais naturals del delta del Llobregat, " que la Gavina corsa estigui criant al delta del Llobregat, en un indret tant a prop de la gran metrópoli barcelonina, és un fet realment destacat que hem de continuar propiciant i que ens obliga a una gestió molt acurada, al tractar-se d´una espècie declarada en perill d´extinció i per a la que hi ha un pla de recuperació aprovat a Catalunya” (1). Des de l'associació de e Defensa del Patrimoni Natural (Depana) es demana que el nou curs del riu Llobregat sigui inclòs dins dels Recursos Naturals (RRNN) i en les Zones d'Especial Protecció de les Aus (ZEPA), com a mesura protectora.




Notes:
- (1). Neixen el primers polls de gavina corsa de la historia al delta del Llobregat. Nota de prensa. Espais Naturals del Delta del Llobregat.




Referències:

- Bona colónia d´aus. 20 minutos. Dimarts 21 de juny del 2011. Pág. 3.
- El Punt Barcelona. Augmenta la colónia de gavina corsa al Llobregat. 18-06-2011. Pàg. 2
- Èxit de reproducció de Gavina corsa al delta del Llobregat. Nota de prensa. Espais Naturals del Delta del Llobregat.
- Neixen el primers polls de gavina corsa de la historia al delta del Llobregat. Nota de prensa. Espais Naturals del Delta del Llobregat.
- www.ecodiari.cat. La población de gavina corsa al Delta del Llobregat arriba a les 200 parelles.
- www.monsostenible.net. Millora la situación de la gavina corsa, una espècie amenaçada d´extinció a la costa central catalana.
- Cent quaranta parelles de gavina corsa han criat al delta del Llobregat. El Punt Barcelona. 20-06-2010. Pàg. 6.
- Gavina corsa. Millora la situación d´aquesta espècie, amenaçada d´extinció a la costa central catalana. Departament d´Agricultura, Ramaderia i Pesca. www20.gencat.
- www.wikipedia.org. La gavina corsa.
- www.aplicaciones.mapa.es/fr/ministerio/organizacion/organismos-publicos/organismo-autonomo-parques-nacionales-oapn/audouin.aspx. Larus Audouinii.