Xarxet comú (Anas crecca)

El xarxet comú, conegut com cerceta común en castellà, sarset al País Valencià, cetla rossa a les Balears o green-winged teal, en anglès, és un ocell anseriforme de la família anatidae. És l'ànec més petit d'Europa i també un dels més bonics. Es troba àmpliament distribuït per Europa, Àsia i nord d'Àfrica i d'Amèrica, i destaca per ser un excel.lent volador, capaç de dur a terme sorprenents migracions.

MORFOLOGIA
El xarxet és l'ànec més petit d'Europa, amb 35 cm de longitud, menys de 60 d'envergadura i un pes inferior als 400 grams. Els seus peus són palmats -com a totes les anàtides-, de color gris fosc; com a trets característics presenta el bec arrodonit, l'iris de color castany i un mirallet de color verd maragda. El dimorfisme sexual és notable en aquesta espècie, sent els mascles de colors més vistosos que les femelles. Durant el període nupcial, el mascle adquireix un color predominantment grisenc, amb el pit clapat de color marró clar i una franja daurada sota la cua; el cap, de color castany rogenc, presenta bec de color pissarra i un antifaç, de color verd intens, vorejat per una línia estreta de color crema. Els mascles en eclipsi -plomatge no nupcial- són molt semblants a les femelles adultes, encara que es diferencien d'elles per tenir l'esquena i el dors de les ales de color més fosc i uniforme. Les femelles presenten un plomatge més discret de tons marronosos, amb el cap més fosc i una franja superciliar sobre els ulls; el bec és més clar que en els mascles i pot ser també clapejat. Els exemplars joves o immadurs són molt similars a les femelles adultes. Entre subespècies, l'única diferència observable és la presència d'una franja blanca vertical en els costats que només posseeixen els individus americans: Anas crecca carolinensis.

Mascle de xarxet comú amb plumatge nupcial

DISTRIBUCIÓ
El xarxet és una espècie nombrosa, àmpliament distribuïda per Europa, Àsia i nord d'Àfrica i d'Amèrica. Habita en tota mena d'ambients aquàtics, encara que durant el període de nidificació prefereix les aigües tranquil.les amb arbres propers i abundant vegetació de ribera i subaquàtica. A Europa és present a gairebé tots els països, encara que és al nord on podem trobar les poblacions més nombroses. Als Països catalans, el nombre d'exemplars augmenta el seu contingent durant els mesos de setembre a febrer, després de l'arribada dels individus hivernants procedents del nord d'Europa, Rússia i fins i tot Sibèria.
ALIMENTACIÓ
El règim alimentari del xarxet és omnívor, comprenent herbes i plantes, llavors, larves d'insectes aquàtics, moluscos, crustacis, i fins i tot petits amfibis o peixos; depenent de la disponibilitat estacional. Pot menjar tant en l'aigua, submergint el cap, com pasturant per la vora.

Femella de xarxet comú

COSTUMS
El xarxet presenta un aspecte maldestre en terra ferma que contrasta amb la seva gran capacitat voladora. El seu vol és àgil i ràpid, capaç de realitzar canvis bruscos de sentit, tot i que on realment destaca és en la gran coordinació que mostra quan viatja en estol, duent a terme moviments erràtics i difícils piruetes que el converteixen en el millor volador dels nostres ànecs. Quan s'incicia el vol, s'impulsen gairebé verticalment. Diferents estudis duts a terme mitjançant captura i anellament mostren la gran capacitat migradora d'aquesta espècie (1): Un exemplar anellat a la Camargue (França) va ser capturat l'endemà a Lleida (Catalunya), a uns 385 quilòmetres, mentre que un altre xarxet anellat a Bèlgica, va ser capturat tres dies després a Astúries, a uns 1.100 quilòmetres de distància.
El xarxet és un ocell de costums nocturns, molt sociable, encara que prefereix mantenir-se al marge de les altres espècies. El cant del mascle és un característic "crrit-crrit", acompanyat d'un xiulet, molt conegut pels caçadors, mentre que les femelles, que generalment romanen en silenci, emeten el clàssic "cuac".

REPRODUCCIÓ
El seguici nupcial del xarxet és similar al de l'ànec coll verd i bastant espectacular. Durant diversos dies, grups de mascles competeixen entre si per atreure l'atenció de les femelles: submergeixen el bec en l'aigua, aixecant-lo al mateix temps que alcen el cos, arquegen el coll i novament submergeixen el bec. Si la femella aprova l'exhibició del mascle, l'aparellament es produirà sense més dilació. La femella s'encarrega en solitari de la construcció del niu i de la incubació dels ous que dura de 21 a 23 dies. Els nius estan situats, majoritàriament, prop de l'aigua, en un forat ocult entre la vegetació. Els materials utilitzats per a la seva construcció són herbes i plantes del lloc, als quals s'afegeix una capa de plomissol de la pròpia femella. La niuada, de caràcter anual, té lloc entre els mesos d'abril a juny i consta d'uns 8 a 12 ous de color groc pàl.lid, amb tons verdosos. Els pollastres abandonen el niu poc després de néixer i segueixen fins a l'aigua a la seva mare, que serà l'encarregada, amb l'ajuda ocasional del mascle, de la seva alimentació. Un mes després del seu naixement els joves ja són capaços de volar. El xarxet és un nidificant ocasional a Espanya, havent-se reproduït en diferents zones de Catalunya com el delta de l'Ebre, les riberes del riu Tordera -prop d'Hostalric- i al delta del Llobregat. L'esperança de vida d'aquest petit ocell arriba als 10 o 15 anys, encara que és extremadament inusual que un individu en llibertat pugui assolir una longevitat tan alta.

FACTORS D´AMENAÇA
El xarxet està catalogat en la Llista Vermella de la UICN (Unió Internacional per a la Conservació de la Natura) com a espècie de preocupació menor, pel seu elevat nombre d'exemplars, encara que a Espanya, amb menor representació, està considerat com a espècie vulnerable en el Llibre Vermell de les aus d'Espanya. Malgrat això, durant el període hivernal té lloc, sobretot al nord de la península, la caça intensiva d'aquesta espècie amb fins culinaris.
CURIOSITATS
El xarxet és molt apreciat gastronòmicament, essent la carn de la femella jove especialment saborosa. De vegades, per la seva bellesa, ha estat criat com a animal ornamental en parcs i jardins, o ha estat motiu de taxidermistes amb vista a la seva posterior exhibició. Com sempre, la golafreria i la bellesa han convertit aquesta singular au en un mer "objecte" a disposició de l'home que res respecta en el seu convenciment de que tot allò que desitja es pot prendre.




NOTES:
(1). Xarxet. Anas crecca. www.pajaricos.es.



REFERÈNCIES:
- Anas Crecca. www.wikipedia.com
- Cerceta común. www.pajaricos.es
- Cerceta común (Anas crecca). Familia Anatidae. Vicente Hernández Gil. www.regmurcia.com
- Las aves acuáticas. www.aitanatip.com
- Cerceta común. Anas crecca. www.herramientas.educa.madrid.org
- Xarxet comú. www.wikipedia.org
- Xarxet mascle presumit. www.natura-delta-llobregat.blogspot.com
- El més petit. Fauna de la Catalunya Central (115). Jordi Comellas. Regió 7. Dissabte, 25 de desembre del 2010.

El misteri de les aus mortes a Arkansas

Fa uns dies, els mitjans de comunicació de tot el món es van fer ressò de la mort de milers d'ocells i peixos en els veïns estats d'Arkansas i Louisiana. Immediatament van sorgir hipòtesis de tot tipus intentat aclarir els fets: des de visitants de l'espai exterior, fins a conspiracions governamentals, passant per les inclemències climatològiques, l'enverinament o el xoc massiu en la foscor. Encara que no té cap relació amb aquest blog, he pensat que seria interessant endinsar-se una mica en aquest estrany fet.

ELS FETS
- El dia 30 de desembre de 2010 es van trobar entre vuitanta i cent mil peixos tambor morts en una àrea d'uns 32 quilòmetres del riu Arkansas, prop de la ciutat de Ozark, a uns 160 quilòmetres de la localitat de Beebe. Les primeres anàlisis efectuades van descartar una possible intoxicació, de manera que la causa més probable sembla ser una malaltia que hagi afectat a aquesta espècie en concret. Dies després, milers de petits peixos van aparèixer morts a la Badia de Chesapeake (Maryland). De moment es desconeixen les causes de tots dos esdeveniments.

- Poc abans de la mitjanit del divendres 31 desembre de 2010, van caure mortes entre 4.000 i 5.000 aus a la localitat nord-americana de Beebe (Arkansas). Els ocells, majoritàriament turpials d'ala vermella (Agelaius phoeniceus), encara que també hi havien estornells i corbs zanates, es trobaven dispersats en una àrea de només un quilòmetre i mig. Alguns exemplars van ser recollits i enviats a la Comissió de Bestiar i Aus d'Arkansas i al laboratori del Centre Nacional de Salut de la Vida Silvestre, per tal d'investigar les causes de la seva mort.

- El dia 3 de gener de 2011 es van trobar altres 500 aus mortes, estornells i turpials d'ala vermella majoritariament, en una autopista de Pointe Coupee (Louisiana). Segons el veterinari Jim Lacour, del departament de Vida Silvestre i Pesca de Louisiana, molts dels ocells presentaven lesions traumàtiques. Pel que sembla, havien xocat contra les línies d'alta tensió mentre volaven en la foscor. Es van enviar mostres a un laboratori a Missouri i s'està a l'espera dels resultats.

LES CAUSES
Entre les possibles causes que es van citar com a responsables de la mort dels ocells a la localitat de Beebe es citaven:
1 .- Impacte de raigs o calamarsa. Tot i que durant el divendres 31 de desembre s´havien produit fortes tempestes a l'estat d'Arkansas, sembla ser que a la zona de l'incident el temps havia millorat en les últimes hores i les condicions climatològiques eren normals. No hi ha constància de caiguda de llamps o de calamarsa, de manera que aquesta teoria planteja poca credibilitat.
2 .- Un tornado. Durant la matinada del divendres 31 de desembre es van produir diversos tornados al sud i centre d'Estats Units que van produir almenys sis morts, desenes de ferits i apagades en milers de llars. Un dels llocs més afectats va ser el poblat de Cincinnati (Arkansas), on el fenomen va causar tres morts. No obstant això, les condicions meteorològiques havien millorat molt durant les últimes hores i aquesta teoria no sembla plausible ja que les aus volaven a escassa altura i no hi ha cap testimoni d'aquest esdeveniment meteorològic pels voltants de la localitat.
3 .- Enverinament massiu. Encara que al principi es va mostrar com la teoria més probable, aviat va deixar de ser considerada, ja que les primeres anàlisis efectuades a algunes de les aus mortes van demostrar que tenien l'estómac buit, descartant l'enverinament per ingesta d'aliments.
4 .- Els focs artificials llançats a la localitat de Beebe durant el cap d'any van espantar a les aus, provocant una situació d'estrès que va fer que aixequessin el vol en grans bandades, en plena foscor, xocant entre si o contra altres superfícies. A dia d'avui, aquesta és la hipòtesi que cobra més força. George Bradley, veterinari estatal d'Arkansas, suggereix que les aus van patir una "col.lisió massiva a l'aire" i afegeix que les aus van caure mortes a terra i no van morir a causa de l'impacte, com es va pensar en un principi. Segons les primeres investigacions, les aus van morir per "agut trauma físic" al xocar entre elles, o contra els edificis, vehicles o arbres de la ciutat, per la seva escassa visió nocturna. El dubte que planteja aquesta teoria el constitueix el fet que uns focs artificials, llançats abans de l'arribada de l'Any Nou, poguessin infondre tal pànic en els ocells, fins al punt que s'aventuressin a volar a les fosques, provocant la consegüent fatalitat. De totes menes, sigui quina sigui la causa que va provocar el terror entre aquestes aus, la veritat és que, a falta d'una altra explicació raonable, aquesta hipòtesi és l'única que respon als fets esdevinguts el passat cap d'any a la localitat de Beebe. Uns fets que, malgrat el que pugui semblar a primera vista, són més comuns del que crèiem fins ara.
RÈPLIQUES.
De la mateixa manera que després d'un terratrèmol poden aparèixer després nous moviments sísmics - "rèpliques" -, que poden arribar a ser d'igual o major magnitud que el primer, igual succeeix en el món periodístic de la mà de la globalització i la rapidesa dels mitjans de comunicació, que, amb avidesa, es fa ressò de notícies similars arreu del món. Notícies que, d'altra banda, mai haguessin arribat fins al públic general. Després dels fets ocorreguts a les localitats de Beebe i Pointe Coupee, diversos són els mitjans de comunicació que han mostrat notícies similars esdevingudes en diferents llocs. Aquestes són algunes d'elles:

- Dotzenes d'ocells han aparegut morts a la localitat sueca de Falköping per causes que encara es desconeixen. Entre cinquanta i un centenar de gralles van morir la nit del dimarts 4 de gener per "violència física extrema", segons dicta el resultat de l'autòpsia duta a terme per l'Institut Nacional de Veterinària (SVA). L'anàlisi va descartar signes d'infecció o alguna malaltia contagiosa. Pel que sembla, les aus van ser atropellades o van morir víctimes de xocs amb diferents objectes, mentre fugien en la foscor.

- Centenars de tórtores han aparegut mortes prop de la localitat italiana de Faenza per causes que encara es desconeixen, ha informat Il Corriere de la Sera. Des del passat diumenge 2 de gener, uns 400 ocells han estat trobats sense vida a la carretera d'accés a la localitat, tot just a un quilòmetre del centre històric. Diversos exemplars han estat enviats a l'Institut Zooprofilàctic de Lugo (Itàlia), per a ser analitzats i sotmesos a diferents exàmens. Les causes probables que s'apunten són: algun tipus de contaminació temporal, malaltia aviària o d'altre tipus, o fins i tot un enverinament, en trobar nombroses víctimes prop d'una fàbrica.

TEORIES CONSPIRATÒRIES
D'entre les nombroses teories conspiratòries aparegudes durant els darrers dies en diferents mitjans de comunicació, destaquen algunes com que les aus podrien haver xocat contra un OVNI que va produir la seva mort, que la mort d'aquests ocells és un indici de l'arribada de l'Apocalipsi o, la meva teoria "favorita": que tot respon a una conspiració governamental per encobrir l'abocament accidental d'una substància anomenada Phosgene, utilitzada en la guerra de l'Iraq. En aquesta teoria es donen cita tots els elements possibles. Intentaré explicar-la breument: Segons un article publicat pel diari L'Opinió, l'assassinat de l'oficial del Pentàgon John Wheeler, assessor dels governs de Reagan, George Bush i George W. Bush, podria estar relacionat amb la mort de 5.000 ocells a Arkansas. El seu cos va ser trobat fa uns dies en un abocador d'escombraries de Wilmington (EEUU), amb signes evidents d'haver estat assassinat. El diari sosté que un informe preparat per al Primer Ministre rus Vladimir Putin per la Direcció d'Intel ligència Militar Estrangera (GRU) assegura que Wheeler va ser assassinat després d'amenaçar al govern dels Estats Units amb fer públic l'ús d'un gas verinós prohibit, el Phosgene, que va provocar la mort de les aus en Beebe durant el seu trasllat des d'una base de les Forces Aèries en Arkansas fins a Afganistan. El Phosgene és, segons aquest diari, una de les armes químiques més letals, per la seva capacitat de produir una explosió en el sistema respiratori de tot organisme que el respiri. L'únic "inconvenient" d'aquesta teoria conspiratòria és que el cadàver de l'ex assessor John Wheeler va ser trobat en aquest abocador la matinada del dia 31 de desembre, per tant, hores abans que es produís la mort dels ocells a Arkansas. L'última vegada que va ser vist amb vida va ser la tarda del dia 30, mentre vagava pels carrers de Wilmington amb aparença confusa i desorientada.

En resum, la hipòtesi més probable és que les aus van alçar el vol espantades, segurament per alguna cosa que mai no sabrem, i que en la foscor de la nit, dos o més bandades van xocar de manera violenta en ple vol sobre la localitat de Beebe. La tremenda col.lisió va provocar la mort instantània de milers d'ocells que van caure inerts sobre habitatges, arbres, cotxes, voreres, calçades, etc., sembrant el paisatge d'aquesta petita localitat que es preparava per rebre el nou any, de mort e incomprensió.

REFERÈNCIES:
- Lluvia de pájaros muertos en una localidad de estados unidos. www.20minutos.es. 3-01-2011.
- Hallan otros 500 pájaros muertos misteriosamente en Luisiana. www.20minutos.es. 5-01.2011.
- Otra inexplicada muerte masiva de pájaros tuvo lugar esta semana en el sur de Estados Unidos, esta vez en el Estado de Luisiana. www.yahoo.noticias.com. 4-01-2011.
- ¿Por qué llueven pájaros muertos en EEUU? www.rtve.es/notícias.
- El misterioso caso de los pájaros muertos. www.elperiodico.com. 6-01-2011.Antonio Madridejos.
- Los pájaros muertos hallados en Suecia fallecieron por “violencia física extrema”. www.libertaddigital.com
- Encontrados cientos de pájaros muertos en el norte de Italia. www.elcorreo.com. Roma 7-01-11.
- Sugieren que los pájaros muertos tienen relación con el asesinato de Wheeler. www.noticias.terra.com.
- Hallan el cuerpo sin vida de un antiguo asesor de los presidentes Bush y Reagan. www.lavanguardia.es.
- Localizan en un vertedero el cadáver de un asesor de los Bush. www.abc.es.
- Tornados dejan seis muertos. www.impre.com/hoynyc/noticias/nacionales.

Ammophila hirsuta

Femella d´Ammophila hirsuta

Quan pensem en la lluita per la supervivència, segurament ens vénen a la memòria les escenes de caça dels grans felins en les interminables praderies africanes, però, la lluita entre la vida i la mort es produeix cada dia, al nostre voltant. Aquest és el cas d'aquesta peculiar vespa, Ammophila hirsuta que tot i alimentar-se de nèctar i pol.len, és capaç d'inocular un potent verí a les seves víctimes que les manté paralitzades durant dies, a l'espera de ser devorades per les seves larves.
Amb només 3 centímetres, aquests insectes disposen -com nosaltres-, de cap, ulls, potes, sistema nerviós, sistema digestiu, cor, olfacte, oïda, tacte i cervell. És possible que alberguen, també, algun tipus d'intel ligència? La veritat és que, abans que els humans poguéssin "inventar" els anestèsics o els tranquil.litzants, aquests insectes ja els utilitzaven per capturar les seves preses i aprovisionar els seus nius.
HÀBITS I COMPORTAMENT
Ammophila hirsuta, també coneguda com vespa sapadora, vespa excavadora o vespa de la sorra, forma part de les anomenades "vespes solitàries", que es caracteritzen per no viure en comunitat. És una espècie diürna, que es mostra activa durant les hores més caloroses del dia i de caràcter agressiu, atacant a diferents tipus d'insectes durant el període reproductiu.
MORFOLOGIA
Ammophila hirsuta és una mena de vespa de gran envergadura, aproximadament uns 3 centímetres, cosa que representa pràcticament el doble de grandària que una vespa comuna. La seva silueta és molt estilitzada i allargada, mostrant un estret i característic peduncle que uneix el tòrax amb l'abdomen. El cap, de grans ulls, és molt ampla en comparació amb el seu cos, i està dotat de grans i poderoses mandíbules. La seva coloració és molt cridanera: tot l'animal és de color negre, excepte la primera meitat de l'abdomen que és d'un intens color vermell ataronjat. Com totes les vespes té 6 potes i dos parells de petites ales membranoses.
DISTRIBUCIÓ
La família sphecidae, a la qual pertany la vespa de la sorra, té 732 espècies distribuïdes per tot el món. L'espècie Ammophila hirsuta, en concret, és endèmica d'Europa, Mongòlia i nord de la Xina.
La vespa excavadora necessita per subsistir zones de sorra, protegides del conreu, i amb vegetació permanent que permeti l'alimentació dels adults i l'existència de preses per a les seves larves. Sovint solen veure's sobre plantes umbelíferas, com el fonoll o la pastanaga silvestre.
ALIMENTACIÓ
Els individus adults s'alimenten de nèctar i pol.len de diverses plantes, de manera que ajuden a la polinització dels cultius, mentre que les larves s'alimenten de diferents tipus d'insectes que poden arribar a convertir-se en plagues: erugues no velludas, llagostes, grills , etc.
REPRODUCCIÓ
La femella d´Ammophila hirsuta és l'encarregada, en solitari, de dur a terme les funcions reproductives de l'espècie que comencen amb la recerca d'un lloc adequat on construir el niu. La vespa s'ajuda de les seves fortes mandíbules i de les seves potes per excavar un túnel al terra sorrenc, d'uns 4 centímetres de profunditat, que culmina en una cambra d'incubació. Una vegada està acabat, la vespa sapadora tanca l'entrada amb un còdol, picona la sorra colpejant-la amb una pedra o amb el cap fins a ocultar-la, i després part a la recerca d'una presa. Un cop ha localitzat la víctima, que pot ser més gran que ella, agullona en repetides ocasions els seus centres nerviosos fins a produir-li paràlisi. D'aquesta manera, la presa que servirà d'aliment a la seva larva es manté viva durant dies, evitant que pugui aparèixer podridura en el niu. Quan la captura està immobilitzada, la transporta fins al niu excavat, volant o arrossegant-la -si és molt pesada-. Un cop allà, obre l'entrada, la introdueix a la cambra i diposita un minúscul ou sobre ella. Si la presa és prou gran per alimentar la seva larva tancarà el niu de forma permanent, sinó, repetirà l'operació les vegades que siguin necessàries fins que el niu estigui prou aprovisionat; després d'això procedirà a la seva clausura permanent i partirà, una altra vegada , a la recerca d'un nou lloc on construir un altre niu. Cada femella pot ocupar-se de uns sis nius que inspecciona amb regularitat.
Els ous eclosionen al cap de pocs dies, donant lloc a petites larves que s'alimenten de les preses encara vives, desenvolupant-se amb gran rapidesa. Quan ha finalitzat la ingesta, uns deu dies després, entren en la fase de pupació que culminarà quan emergeixin del niu com a adults completament desenvolupats.
CURIOSITATS
Les vespes solitàries utilitzen punts de referència, com pedres, trossos de fusta o plantes, per a orientar-se i recordar la situació dels nius.
AMENACES
Entre els depredadors naturals d'aquestes vespes solitàries es troben les aus i alguns insectes més grans, com aranyes o pregadéus, encara que com és habitual, la principal amenaça la constitueix el deteriorament dels seus hàbitats naturals.
Estudis realitzats sobre el seu comportament reproductiu han posat de manifest que un dels factors que més incideix en la seva procreació és el parasitisme intraespecífic entre membres de la mateixa espècie, ja sigui mitjançant el robatori de preses -durant el trasllat o dins del niu-, o la substitució de l'ou dins de la cel.la d´incubació.









REFERÈNCIES:
- Avispa de la arena de banda roja (Ammophila sabulosa). www.herramientas.educa.madrid.org.
- ¿ La distancia entre grupos nido afecta al éxito reproductivo en Sabulosa Ammophila (Hymenoptera sphecidae)? A. Martineli, C. Ferreri, Polidori, C, Preatori GG, F. Andretti, M. Casiragui.
- Avispa excavadora (familia sphecidae). Orden himenóptera. Centro de Formación. Asociación CAAE. www.tramayazahar.com
- Avispas solitarias. www.nature.conservationimaging.com
- Ammophila Sabulosa. Guía de los insectos de Europa. Michael Chinery. Ediciones Omega, S.A.
- Avispa zapadora. www.generaviva.blogspot.com
- Observaciones sobre la nidificación de la “Ammophila hirsuta” Scop. (1912). Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural. 12:285-289). José María Dusmet y Alonso (1869-1960). www.lamarabunta.org.
- Intraspecific parasitism and nesting succes in the Solitary wasp Ammophila sabulosa. Jeremy Field.

Alliberen 12 eugues i 2 poltres al delta del Llobregat

El Consorci per a la Protecció i la Gestió dels Espais Naturals del Delta del Llobregat va procedir, el passat mes de novembre, a l'alliberament de 12 eugues i 2 poltres en els espais naturals del riu, al municipi del Prat de Llobregat. Amb aquesta mesura, el Consorci pretén introduir un nou atractiu per als visitants i, sobretot, la recuperació botànica i l'eliminació de l'excés de biomassa a través del pasturatge dels animals.
Aquest tipus d'actuació ja es practica des de l'any 1995 a la Reserva Natural del Remolar-Filipines, al municipi de Viladecans, on s'alterna el pasturatge natural amb les segues periòdiques, havent propiciat l'obertura de clarianes, la recuperació de zones inundables i l'increment de la biodiversitat botànica i faunística de la zona. Altres zones humides on també es realitza el pasturatge mitjançant cavalls són els aigualmolls de l'Empordà, el delta de l'Ebre o la Camargue.
Els beneficis obtinguts mitjançant aquest tipus de pràctiques naturals són importants i molt diversos. Entre ells, podem destacar:
1 .- Recuperació de la diversitat botànica autòctona, mitjançant l'apertura de clarianes en zones de canyís i joncs que permeten el desenvolupament de noves plantes.
2 .- Augment del nombre i diversitat d'aus aquàtiques com a conseqüència de l'aparició de noves zones inundables.
3 .- Major nombre d´invertebrats (papallones, libèl.lules, etc.) atrets per una flora més accessible i variada.
4 .- Proporciona noves àrees d'alimentació per les aus que no es veuen obligades a anar a zones més humanitzades.
5 .- Afavoreix la permanència de rapinyaires diürnes, com l'arpella, que ajuden a controlar algunes plagues animals: polles d'aigua, estornells, etc.

Durant aquests dies, els visitants del delta del Llobregat podran gaudir amb la contemplació d'aquests bells animals, en règim de semillibertat, que pasturen aliens a la gran tasca biològica que realitzen. A més, moltes de les eugues alliberades es troben en avançat estat de gestació, de manera que es preveu que el nombre d'exemplars augmenti en breu amb el naixement de nous poltres.
Un cop s'hagi avançat en la recuperació botànica de la zona, pròxima al mirador de cal Tet, es reduirà el nombre d'èquids a 8 0 9, a fi que la seva actuació sigui sostenible.

Referències:
- Alliberen dues eugues i deu poltres al delta. El Punt. 13-11-2010. Pàg. 7.
- S´alliberen a cal Tet 12 eugues i 2 poltres. www.laportadeldelta.cat/blog.
- Alliberen 12 eugues i 2 poltres al delta del Llobregat. El Prat televisió.
- Alliberen 10 eugues i 2 poltres als espais naturals del riu. www.elprat.cat.

Serp d´aigua (Natrix maura)

Serp d´aigua (Natrix maura)

La serp d'aigua, també coneguda com serp escurçonera o serp pudenta, és l´ofidi més comú de la Península Ibèrica i el més lligat als ambients aquàtics. De mida mitjana, és un depredador d'hàbits diürns, que ha adoptat l'estratègia d'imitar els escurçons com a recurs defensiu. Tot i que pot arribar a viure fins a 15 a 20 anys, i que el seu estat de conservació, a nivell internacional, està catalogat com de "preocupació menor", en l'actualitat s'enfronta a diverses amenaces externes que posen en perill la seva supervivència: el deteriorament del seu medi natural i l'animadversió social. Tot i que és una espècie NO VERINOSA i molt dòcil, continua sent exterminada a mans de desaprensius o atropellada a les nostres carreteres.
MORFOLOGIA
La serp d'aigua és una serp de mida mitjana, sent la femella una mica més gran: encara que pot arribar a 1 metre de longitud, rarament sobrepassa els 70 cm. Com a forma de persuasió, imita els escurçons tant en el seu aspecte, com a la seva coloració i forma d'actuar. El cap és triangular -estret al musell i més ampla a la zona posterior-, ben diferenciat del cos, amb morro curt i arrodonit; i sol presentar 1 o 2 dibuixos en forma de "V" invertida. Els seus ulls són negres, amb pupil.les arrodonides de color groguenc. El cos és robust, amb cua curta i escates carenades (sense separació ni elevació entre elles) i mai presenta un to uniforme: la seva coloració varia entre el groc grisenc i el marró olivaci, amb una banda fosca, en ziga-zaga, que recorre la seva zona dorsal, i taques fosques als costats, amb el centre de color clar. El ventre, de color blanquinós o rogenc, presenta una disposició característica a manera d'escacs, amb taques negres i grogues. Alguns exemplars mostren 2 franges fosques paral.leles al dors, sense dibuix en ziga-zaga, que fa que puguin ser confosos amb la serp blanca. D'altra banda, hi ha una varietat anomenada "billineata" que presenta, sobre fons fosc o negre, dues línies dorsals de to més clar, encara que són poc freqüents.
La serp d'aigua es diferencia de l'escurçó per presentar les nines rodones, enfront de les verticals -com els gats-, que presenten aquests. A més, totes les serps presenten les escates del cap en forma de plaques relativament grans, mentre que els escurçons tenen les escates del cap petites i més o menys de la mateixa mida. Per diferenciar la Natrix maura de la Natrix natrix (serp de collaret) -també de costums aquàtiques-. podem recórrer a dues característiques: la serp d'aigua presenta 2 escates preoculares i 2 postoculares i a més, la seva coloració mai és uniforme; mentre que la serp de collaret presenta una coloració més uniforme, amb una taca clara en forma de collaret entre el cap i el cos, més visible en els exemplars joves.

Natrix maura (exemplar adult)

DISTRIBUCIÓ
La serp pudenta és la serp més comuna de la Península Ibèrica i la més lligada al medi aquàtic. És present en tota la península i Balears, des del nivell del mar fins als 2000 metres, excepte en algunes zones de la costa d'Astúries i Galícia. És una espècie de gran adaptabilitat per la qual cosa se la pot trobar tant en ambients naturals com artificials: rius, rierols, llacs, llacunes, aiguamolls, ambients salobres, pantans, basses, sèquies, embassaments, etc.
ALIMENTACIÓ
La dieta de la Natrix maura és molt variada i depèn, en tot cas, de la mida de l'exemplar. Entre les seves preses més habituals podem trobar tant invertebrats, com vertebrats: cucs, insectes aquàtics, aràcnids, moluscs, peixos, amfibis, larves, etc. Les seves tècniques de caça i pesca es basen, majoritàriament, en l´aguait, romanent completament immòbils fins que s'acosta una presa, encara que també poden fer ús dels seus desenvolupats sentits de l'olfacte i el tacte per localitzar-les i atrapar-les. Si la captura és petita, se l'empassarà directament a l'aigua, en el cas de preses grans abandonarà el medi aquàtic i aprofitarà la seva capacitat de dislocar la mandíbula per engolir-la.
COSTUMS
La serp d'aigua és una espècie molt vinculada al medi aquàtic, que neda i busseja amb facilitat per mitjà de ràpids moviments laterals del seu cos. Pot romandre submergida fins a 15 minuts sense sortir a respirar. És amant de temperatures mitjanes-altes (termòfila), per la qual cosa li agrada prendre el sol sobre pedres o troncs, e hivernen durant els mesos més freds, de novembre a març. Quan se senten amenaçades fugen a l'aigua, on romanen amagades al fons o es fan les mortes; en cas de sentir-se acorralades en terra, fan honor al seu nom, imitant l'aspecte i comportament dels escurçons: enrosquen el cos i aplanen el cap , que adquireix forma triangular. Si el perill continua, bufen i fingeixen un atac però molt rarament arriben a obrir la boca i menys encara a mossegar. Si malgrat tot, el perill no ha cessat, segreguen un líquid d'olor nauseabund a través de les seves glàndules cloacals que normalment fa desistir als seus atacants.
REPRODUCCIÓ
La maduresa sexual de la Natrix maura té lloc entre els 2 i 3 anys, en el cas dels mascles, i entre els 3 i 4 anys, en el cas de les femelles. El període de zel es produeix a mitjans de primavera i a la tardor. Els mascles persegueixen a les femelles receptives, enroscant-se al voltant del seu cos, arribant a formar "madeixes" de serps, i dipositen el seu esperma a les vies genitals, on pot romandre fèrtil durant diversos anys. La posada, de 2-32 ous -depenent de la mida de la femella-, té lloc durant els mesos de maig i juny, oculta sota pedres, arrels o en galeries. Després d'un període d'incubació d'uns 40-45 dies neixen les cries, d'uns 15 a 18 cm, proveïdes d'un petit dent corni que els hi permet trencar la closca de l'ou. Durant els primers anys creixen de forma ràpida. Poden arribar als 15 o 20 anys d'edat, encara que és extrany trobar exemplars tan vells.

Exemplar jove de serp d´aigua

FACTORS D´AMENAÇA
L'estat de conservació de la serp d'aigua està catalogada com de "Preocupació menor" (LC), per la UICN (Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa i els Recursos Humans). No es considera particularment amenaçada, encara que la seva supervivència està supeditada a la qualitat del seu entorn natural. Entre els seus enemics naturals trobem diferents espècies d'aus aquàtiques, rapinyaires diürnes i nocturnes, mamífers i fins i tot altres espècies de serps de major tamany. Entre els factors de risc extern que posen en perill aquesta espècie destaquen dos: el deteriorament dels mitjans aquàtics (contaminació, sobreexplotació, etc.), i l'animadversió general que encara provoquen en la societat les serps. Molts exemplars moren, encara, a mans de desaprensius o atropellats a les nostres carreteres.


Fonts consultades:
- www.faunaiberica.org. Culebra viperina (Natrix maura).
- www.elviejoforestal.blogspot.com. El rincón del viejo forestal.
- www.sierradebaza.org. Fichas de fauna de la provincia de Granada (Reptiles). Culebra viperina (Natrix maura). Eduardo Escoriza.
- www.vertebradosibericos.org. Enciclopedia virtual de los vertebrados españoles. Culebra viperina (Natrix maura).
- www.asturnatura.com. Natrix maura.
- www.mna.es. Natrix Maura. Culebra viperina.

19 º Concurs Fotogràfic "Delta del Llobregat

Neu al Prat

El passat divendres, 12 de novembre de 2010, va tenir lloc en "La Porta del Delta" del Prat de Llobregat, el veredicte del dinovè concurs de fotografia "Delta del Llobregat", que organitza l'Agrupació Fotogràfica Prat ", en col.laboració amb el Departament d'Urbanisme, Territori i Medi Ambient de l'Ajuntament del Prat de Llobregat; amb l'objectiu de difondre la bellesa i els valors naturals d'aquest territori.
Durant la deliberació, que va estar oberta al públic i va comptar amb nombrosa assistència, els jutges van valorar unes dues-centes fotografies corresponents a les tres categories participants: paisatgisme, caça fotogràfica en color i macrofotografia en color. El jurat, després de gairebé dues hores de deliberació, va acordar els següents premis i accèssits:

Categoria Paisatgisme:
1 º Jordi Llorca. Camp
2 º Lluís Mora. Prat I
3 º Santiago Faula. Arribant al Semàfor
Categoria Caça fotogràfica en color:
1 º Joan Guillamat. Camuflatge
2 º Francisco Valverde. Grua
3 º Jaume Iglesias Caballé. Amor de mare
Categoria Macrofotografia en color:
1 º Luis Leandro Serrano. Sobre l' aigua
2 º José Manuel Sesma. Atrapats a la xarxa
3 º Antonio Navarro. Contrast
Menció especial a la imatge que reflecteixi millor la biodiversitat del Delta del Llobregat:
Ramón Lasheras García. Eriçó fosc
Accèssits:
Lluís Mora. Camí
Joan Guillamat. Athene noctua
Andreu Noguero. La figa
Joan Pascuet. Nyam, nyam, martinet menut

Eriçó fosc

El lliurament de premis tindrà lloc el dia 10 de desembre de 2010, a les 20 hores, en "La Porta del Delta", i coincidirà amb la inauguració d'una exposició fotogràfica combinada, en format digital i paper, en la qual es mostraran tant les obres premiades com la resta de les presentades. L'exposició romandrà oberta al públic des del dia 10 de desembre de 2010 fins al dia 15 de gener de 2011. A més, les obres presentades s'exposaran en format digital de baixa resolució a la web "La Porta del Delta" (www.laportadeldelta.cat) i d´altres webs municipals. Les fotografies guanyadores es poden veure a la web de l'Agrupació Fotogràfica Prat, en l'enllaç: http://www.afprat.org/.

Personalment, estic molt content amb el resultat aconseguit. Tot i que és la primera vegada que participo en aquest concurs, i davant de l'alt nivell de les fotografies presentades, he obtingut una menció especial amb motiu de la celebració de l'Any Internacional de la Biodiversitat i he estat finalista en la categoria de paisatgisme amb l'obra: "Neu al Prat". Amb una mica de sort, podrem veure dues o més fotografies meves en l'exposició de La Porta del Delta. Ara, a preparar ja la càmera fotogràfica per al proper concurs Delta del Llobregat, que celebrarà l'any 2011 la seva edició número vint. I moltes felicitats als guanyadors!

Anguila (Anguilla anguilla)

Les anguiles sempre han estat envoltades de misteri a causa de la manca de coneixements fins a dates recents, tant de la seva metamorfosi, com de la seva procedència. Antigament existien absurdes "teories" sobre la seva procedència com que eren un producte de la descomposició orgànica d'animals morts, o que naixien de la rosada de la primavera o de les crineres dels cavalls que prenien vida al contacte amb l'aigua. Tampoc van ajudar molt els primers filòsofs o naturalistes, com Aristòtil (s IV aC), que pensava que naixien del fang o Plini el Vell (segle I) que assegurava que es reproduïen fregant el seu cos contra les roques. El problema és que ningú havia vist mai els ous o l'esperma d'aquesta espècie, pel fet que els òrgans sexuals augmenten de mida i s'omplen d'ous quan els adults abandonen els rius i s'endinsen en els oceans per reproduir-se.
El primer en acostar-se a la veritat va ser Francesco Redi, que l´any 1684 va assegurar que les anguiles no naixien al riu si no al mar, en observar com les anguiles adultes baixaven pel riu a la tardor i sis mesos més tard, a la primavera, ascendia un gran nombre d'exemplars joves. El que Redi no podia imaginar-se és que els individus joves que arribaven no eren les cries dels adults que havien baixat la tardor anterior, si no dels adults que havien iniciat el seu periple migratori cap al mar dels Sargassos cinc anys abans. Ningú ho va creure ...

No va ser fins l'any 1896 quan es va descobrir el misteri. Els investigadors italians Grassi i Calandrucio estudiaven larves de leptocéfals en un aquari quan van descobrir la seva metamorfosi fins a convertir-se en anguiles.
El danès Johan Schmidt, després d'un rastreig incessant, va fixar el seu naixement al mar dels Sargassos l'any 1922.

Exemplars adults d´anguila platejada al Canal de la Dreta (Prat de Llobregat)

MORFOLOGIA
L'anguila passa per una sèrie d'estadis evolutius des del seu naixement fins a la maduresa: ou, larva (leptocéfal), angula, anguila groga i anguila platejada.
Larva: Els leptocéfals són transparents, amb forma de fulla de salze, cap petit i cos comprimit lateralment. S'assemblen més als llenguados que a les anguiles, de manera que es va creure que era una espècie diferent, Leptocephalus brevirostris, nom que encara mantenen les larves.
Angula: Presenta ja aspecte anguiliforme. Inicialment és transparent, tot i que conforme va creixent va adquirint una tonalitat característica marró-verdosa, amb la part ventral blanca o groga i amb punts blancs o grisos als laterals. Pot créixer fins als 80 mm.
Anguila groga: Presenta ventre groc i dors de color negrós amb la línia lateral visible i escates cicloideas petites i líptiques. El cos és anguiliforme, amb la part posterior més comprimida, cap allargat, ulls rodons i mandíbula inferior prominent. No té aletes pelvianes, amb aletes pectorals ben desenvolupades i la dorsal, cabal i anal, unides en una contínua que s'arrodoneix en la cua. La longitud mitjana és d'uns 40 a 50 centímetres, sent les femelles més grans que els mascles.
Anguila platejada: Els individus assolen major tamay i adquireixen tons platejats que comencen en els laterals i s'estenen des de la zona ventral fins a la cua. Posteriorment el dors i els laterals s'enfosqueixen Els canvis estan relacionats amb l'augment de l'activitat natatòria per la proximitat de la fase de maduració i migració reproductora. Els ulls es fan més grans, diferenciant-se de l'anguila groga. Els mascles poden arribar a viure de 6 a 12 anys, mentre les femelles poden assolir de 9 a 20 anys fins a la fase de maduració sexual. La pell està recoberta per una secreció mucosa molt viscosa i esmunyedissa.

Exemplar jove d´anguila groga. Canal de la Dreta

ALIMENTACIÓ
El règim alimentari de l'anguila és omnívor, és a dir, que s'alimenta de tot tipus de matèria orgànica. La mida de les preses depèn de la grandària de l'individu, sent les més habituals les larves d'insectes, mol.luscs, crustacis, petits peixos o matèria en descomposició. Durant la migració que els exemplars adults reproductors realitzen al mar dels Sargassos no ingereixen cap tipus d'aliment.
COSTUMS
L'anguila és una espècie excavadora que habita els fons aquàtics (bentònica), preferint els substrats tous de sorra o fang. Els seus hàbits són fonamentalment nocturns, encara que poden mostrar-se actives durant els dies ennuvolats o plujosos. Les anguiles no presenten comportament gregari durant cap de les etapes evolutives, encara que poden coincidir en gran nombre en els estuaris o desembocadures dels rius per un interès comú. Les femelles emigren a la capçalera dels rius mentre que els mascles es queden a les desembocadures o en els seus trams inicials.
REPRODUCCIÓ
Entre els mesos de març a juliol té lloc en les profunditats del mar dels Sargassos el cicle reproductiu de les parelles d'anguiles que culminarà amb la mort de les parelles reproductores. Els ous pugen a la superfície, on eclosionen per convertir-se, uns tres mesos més tard, en larves d'uns dos centímetres, anomenades leptocéfals, que suren inerts en les aigües deixant-se portar per la gran corrent del Golf per començar una extraordinària migració transoceánica.
DISTRIBUCIÓ
L'anguila europea és present a tota l'Europa occidental, nord d'Àfrica i fins i tot en la conca del mar negre, encara que en un nombre molt inferior al que hi havia fa unes dècades. A la Península Ibèrica és present en tots els rius, costes amb praderia de posidònia, llacunes salobres, estuaris i tot tipus de cursos d'aigua dolça: canals, sèquies, llacs, estanys, pous i fins i tot en el clavegueram urbà. És una espècie que tolera molt bé les variacions de salubritat i temperatura de l'aigua. A Catalunya l'entrada de les anguiles als rius té lloc, fonamentalment, entre els mesos d'octubre i novembre.
AMENACES
L'anguila era una espècie molt abundant a principis del segle XX, tot i que actualment es troba greument amenaçada per diversos factors: la destrucció i degradació dels seus hàbitats naturals, l'obstaculització de les seves vies migratòries, la sobrepesca i la contaminació de les aigües . Segons estudis recents, en la dècada dels vuitanta es va produir l'extinció del 80% dels individus, no quedant avui més que l'1 o 2% de la població original. En l'actualitat l'anguila es troba en recessió i està catalogada com a espècie vulnerable i protegida pel CITES (Convenció sobre el comerç internacional d'espècies amenaçades de FAUA i flora silvestres). La Unió Europea va dictar una sèrie de normes l'any 2007 que establien mesures de protecció per a la recuperació d'aquesta espècie, catalogada com en perill crític d'extinció per la Unió Internacional de la Conservació de la Natura. El Consell de Govern de la Junta d'Andalusia, donant compliment a aquesta normativa, va aprovar el passat 3 de novembre un decret de disposicions entre les quals destaca una moratòria de deu anys per a la pesca d'anguiles en qualsevol de les seves fases de desenvolupament, tant en aigües continentals, com en marítimes interiors. Desitjem que les mesures adoptades tinguin continuïtat en la resta de les comunitats espanyoles, encara que els interessos econòmics creats al voltant d'aquest peix són tan importants que dubto que la moratòria arribi a tenir caràcter general. Entre els depredadors naturals de l'anguila trobem la llúdriga, el corb marí gran, el gall, el peix gripau i el bernat pescaire.
CURIOSITATS
Un dels aspectes que més ha intrigat a investigadors i profans pel que fa a les anguiles ha estat el de la seva increïble migració transoceànica. Les larves d'anguila -leptocephalus brevirostris-, suren a la superfície del mar dels Sargassos, a l'oceà Atlàntic, deixant-se arrossegar pels corrents oceànics, com el del Golf, que les portarà fins a les costes catalanes, a uns cinc mil quilòmetres de distància , en un període d'aproximadament tres anys. No se sap per què, però cap larva equivoca el seu camí: mai s'han capturat anguiles europees a Amèrica del Nord, ni americanes a Europa. Quan arriben als estuaris semblen cucs blancs d'uns set centímetres de longitud i al voltant de mig gram de pes. Als estuaris es convertiran en angules, guanyant pes i mida. Mentre les femelles són a la capçalera dels rius i els mascles romanen als estuaris, completaran la fase d'anguila groga, mostrant un comportament més sedentari. Després de l'inici de la maduració sexual els individus reproductors tornen al mar, ja convertits en anguiles platejades, realitzant una nova migració transoceànica que les portarà, de nou, al mar dels Sargassos. El viatge dura, aproximadament, uns cinc mesos. Una vegada completat el cicle reproductor les anguiles platejades moriran al mateix mar que les va veure néixer; però uns mesos més tard, a la primavera, els ous fecundats ascendiran a la superfície i eclosionarán en forma de larves, els seus descendents, donant inici a una nova migració.



DOCUMENTACIÓ CONSULTADA:

- Enciclopedia Virtual de los Vertebrados Españoles. Sociedad de Amigos del MNCN. Anguila – anguuilla anguilla (Linnaeus, 1758). Miren Gómez-Juaristi. Facultad de Biología, Universidad Complutense, Madrid y Alfredo Salvador. Museo Nacional de Ciencias Naturales (CSIC).
- www.vertebradosibericos.com. nguila (Anguilla anguilla). Juan M. Varela.
- www.apiciusysuslibros.blogspot.com. La angula, el largo y tenaz viaje.
- www.nationalgeographic.com. Anguilas, las viajeras misteriosas.