divendres, 24 de desembre de 2010

El Fartet (Aphanius iberus)

Mascle i femella de fartets

El fartet (Aphanius iberus) és un petit peix d'aigua dolça, endèmic de la nostra península, que actualment es troba en perill d'extinció a curt termini. Al delta del Llobregat, com a altres zones de la nostra geografia s'estan duent a terme importants processos de reintroducció a fi d'evitar la seva desaparició. S'estima que el fartet es va extingir al delta del Llobregat en la dècada dels anys setanta, encara que els esforços d'un pagès local que els va mantenir i reproduir en captivitat durant anys, va derivar fa una dècada en l'aportació al Consorci per a la Protecció i Gestió del Delta del Llobregat de 100 exemplars que són els orígens de l'actual població. A la península es coneixen dues espècies diferents de Apahanius, el Aphanius iberus i el Aphanius baeticus, encara que s'està estudiant la possibilitat d'una tercera espècie que resideix en una població interior, Villena, en la província d'Alacant.
Morfologia
Pertany al gènere Aphanius, que significa "invisible", per la dificultat que comporta la seva localització en el seu hàbitat natural. És un peix petit, d'ulls grans, que poques vegades supera els sis centímetres de longitud. El seu cos és curt i massís. Té una boca petita, oberta cap amunt, proveïda de dents mandibulars de tres puntes disposades en una única filera. Les aletes són arrodonides, sobretot la dorsal, que es troba retrasada respecte a l'eix central del cos. El dimorfisme sexual és accentuat. Els mascles presenten els flancs proveïts de bandes verticals blavoses o fosques, així com dibuixos en les aletes, sobretot en la cabal, que està travessada per diverses bandes blavoses i és més gran que en les femelles. Durant el període reproductor el ventre i els contorns de les aletes adquireixen un to groc daurat. Les femelles solen ser més grans que els mascles; la seva coloració és més senzilla, marró-verdosa, amb els flancs puntejats de formes irregulars fosques que es disposen normalment en línies longitudinals. Les seves aletes estan desproveïdes de dibuix, sent totalment transparents.
Distribució
Es distribueix per la regió mediterrània ibèrica en petites poblacions aïllades des de les maresmes de l'Empordà (Girona) fins a l'Albufera d'Adra (Almeria), encara que també han estat citats en la costa d'Algèria. A Catalunya els podem trobar -com ja hem esmentat anteriorment-, als Aiguamolls de l'Empordà, al Delta del Llobregat -on ha estat reintroduït recentment-, en punts de la Costa Daurada i al Delta de l'Ebre, on es localitza la població més important. És un peix que prefereix les aigües someres o de poca corrent, amb abundant vegetació subaquàtica. És una espècie euriterma (capaç de suportar un ampli ventall de temperatures, de fins a 40 º) i eurihalinos (capaç de suportar un ampli rang de salinitat de les aigües, des d'aigües dolces fins a hipersalinas). A causa d’aquestes habilitats, el fartet és una espècie capaç de sobreviure en diferents tipus de sistemes aquàtics: basses, salines, aiguamolls, llacunes litorals, canals de desguàs, desembocadures de rius, sèquies de reg o cultius d’arròs.
Alimentació
El seu règim d'alimentació és omnívor: s'alimenta fonamentalment de petits crustacis, larves d'insectes, cucs i mol.luscs, encara que també pot ingerir aliment vegetal, com algues i fitoplàncton o detritus.
Costums
El fartet és un peix de costums gregàries que sol desplaçar-se en petits bancs entre la vegetació subaquàtica. Durant el període de zel, els mascles es tornen territorials defensant petites àrees d'altres mascles, com a lloc de festeig i fresa de les femelles.
Reproducció
La seva reproducció és ovípara i encara que la data de fresa pot variar segons la seva localització geogràfica, sol tenir lloc entre els mesos de març a octubre, encara que els punts de màxima activitat es concentren en els mesos de juny i setembre. El mascle porta a terme un seguici ritualitzat sense violència cap als seus rivals. Les femelles realitzen diverses freses anuals a mesura que els ous van madurant, durant el període reproductor. En cada ocasió solen dipositar de 10 a 15 minúsculs ous adherits a zones de vegetació que els serviran de refugi. Aquest sistema reproductiu tan particular constitueix un dels punts febles d'aquesta espècie, ja que en repartir-se la fresa durant tant de temps i amb tan pocs individus, els ous estan sempre a mercè dels depredadors. L'eclosió té lloc, aproximadament, entre els deu i els divuit dies posteriors a la fresa, i després els alevins romanen 2 o 3 dies més ocults en el fons, alimentant-se del contingut del sac vitelí. Els individus de fartet pateixen una gran mortalitat després del llarg període reproductor, com a conseqüència de l'alta demanda energètica requerida. Els individus joves arriben a la maduresa de forma molt precoç, i poden arribar a la plenitud sexual a partir dels tres mesos d'edat, encara que normalment es reprodueixen propers a complir l'any d'edat.
Factors d'amenaça
El fartet és una de les espècies de vertebrats ibèrics que es troben en major perill d'extinció. Durant les últimes dècades ha patit una dràstica regressió, quedant relegats a petites subpoblacions aïllades que estan desapareixent. Els principals factors d'amenaça del fartet són la pèrdua o deteriorament del seu hàbitat natural (ja sigui per contaminació o per destrucció), la seva captura (ja sigui accidental o intencionada) i la interacció amb espècies introduïdes o invasores, com la gambúsia holbrooki, la carpa, o el cranc roig americà. Al delta del Llobregat la principal amena del fartet la constitueix la competència directa per l'aliment, amb la gambúsia holbrooki, molt més abundant. L'any 1996 es va aprovar el programa LIFE de la UE de "Conservació d'espècies prioritàries en aiguamolls mediterranis", que dictamina diverses mesures encaminades a la seva protecció. Està considerat en "Perill d'Extinció" tant en Catàleg Nacional d'Espècies Amenaçades, com en el Llibre Roig dels Invertebrats Espanyols. A nivell internacional, està considerat com "Espècie de Fauna Protegida", pel Conveni de Berna (1988).
Comportament
El fartet segueix una estratègia de vida basada en un creixement molt ràpid, al principi, una maduresa sexual molt primerenca i un gran esforç reproductor, repartit en diverses freses, del que resulta una alta mortalitat i una longevitat molt reduïda. Encara que els individus d'aquesta espècie poden arribar als dos anys d'edat, la gran majoria dels exemplars no sobreviuen al primer any.

1 comentari: