dissabte, 1 de desembre de 2012

L´ERICÓ

Ericó comú (Erinaceus europaeus) 

Si no fos tan comú, ens semblaria un animal antediluvià, i és que el seu aspecte amb prou feines ha canviat des de fa 15 milions d'anys, quan en nostre territori era recorregut per rinoceronts, tortugues gegants, mastodonts, o el perillós tigre dents de sabre. De costums nocturns, és un mamífer lent, i ruidòs, incapaç d'ocultar-se amb rapidesa; però bon nedador i escalador. El seu extraordinari mecanisme de defensa passiva i la seva adaptació al mitjà natural ho ha portat a conquistar diferents ecosistemes i li ha assegurat una relativa densitat de població, convertint-lo en el major insectívor d´Europa. En el delta del Llobregat, tenim la sort de poder observar les dues espècies presents en la península Ibèrica: l'eriçó comú (Erinaceus europaeus) i l'eriçó clar (Atelerix algirus).

MORFOLOGIA

L´eriçó és una espècie inconfusible, per tenir la major part del cos cobert de pues, a manera de defensa passiva. D'aspecte arrodonit i massís, pot arribar als 30 cm de longitud i 15 d'altura, i a pesar 1 kg. En el cap, sense separació aparent amb el coll, destaquen dos ulls sortints, de grandària mitjana, i un parell d'orelles curtes, arrodonides i amples; amb prou feines visibles entre el pelatge. Les extremitats són curtes –més llargues les posteriors- i estan proveïdes de cinc dits, amb fortes ungles, i coixinets en els peus. Els individus adults posseeixen entre 5.000 i 7.000 pues, d'1 a 2,5 cm de longitud, que en estat de repòs s'estenen cap a enrere, però que en situacions de perill es disposen en forma vertical sobre la pell, impedint o dificultant l'atac de possibles depredadors i protegint-los de possibles caigudes o col·lisions. Les pues són pèls buits modificats, replets de queratina, que es renoven, aproximadament, cada 18 mesos.



Eriçó comú (Erinaceus europaeus)

DIFERÈNCIES ENTRE ESPÈCIES:
A causa de la similitud entre les dues espècies presents en la península ibèrica, el criteri actual de catalogació està basat en la dentició o la forma de l'os del fons del paladar, encara que existeixen alguns criteris morfològics que ens poden servir d´ajuda:
 1.- Grandària: Generalment, l'eriçó comú (Erinaceus europaeus) és de major grandària (23-30 cm) que l'eriçó clar (Atelerix algirus), que rarament sobrepassa els 25 cm.

2.- Color: L'espècie Erinaceus europaeus presenta una tonalitat uniforme marró, mentre que l'eriçó clar destaca per una coloració més clara, on destaquen els grisos i els blancs i una marca facial fosca.
3.- Pues: Les pues de l'eriçó comú són més llargues i robustes i presenten anelles de colors blanc, marró i negre en l´extrem, mentre que a l´eriço clar estan situades més centrades.

 4.- Serrell: En l'eriçó clar, la capa de pues queda interrompuda en forma de serrell recte, amb una petita entrada en forma de “V”, mentre que en l'eriçó comú acaba, més o menys, en forma de punta.

5.- Orelles: Les orelles sobresurten de les pues i són més visibles en l'espècie Atelerix algirus.
6.- Dit polze: Els dits de les extremitats posteriors estan menys desenvolupats en l'eriçó clar.
7.- Musell: El musell és més estilitzat i acabat en punta en l'eriçó clar.
DISTRIBUCIÓ
L'eriçó comú s'estén per l'Europa continental i insular -excepte les illes Balears-, incloent les illes Britàniques, nord de Rússia, Sibèria occidental i Nova Zelanda. 
L'eriçó clar és de caràcter marcadament mediterrani. Es distribueix pel nord d'Àfrica i costa mediterrània ibèrica fins al sud de França, Malta, illes Balears i Canàries.
Ambdues espècies refusen les zones més fredes i humides, mostrant preferència per les zones de muntanya baixa, arbustos, tanques, matolls, vores de boscos, i fins i tot zones de cultiu o urbanitzades; des del nivell del mar fins als 2.400 metres d'altitud.
ALIMENTACIÓ
Encara que la seva alimentació és fonamentalment carnívora, no menysprea l'aliment vegetal. La seva dieta està composta per: cucs de terra, bavoses, cargols, miriàpodes, artròpodes, aràcnids, musaranyes, escurçons, pollets, granotes, sargantanes, gles, baies, fruits rics en sucres i ous, fonamentalment. 
Cada nit, poden recórrer de 2 a 3 km, buscant el seu aliment entre la fullaraca, troncs caiguts, pedres o forats.
COSTUMS
Al final de l'estiu, els eriçons comencen a acumular greixos per poder sobreviure als mesos més freds de l'any, des d'octubre a abril; quan els recursos alimenticis són pràcticament inexistents. Protegit en el seu refugi de fulles seques i molsa, té lloc un dels processos més increïbles de la naturalesa: la hibernació, en la qual els eriçons, com altres animals, ralenteixen els seus mecanismes biològics fins a aconseguir un estat de letargia que els permeti viure de les reserves acumulades, fins a l'arribada de la primavera. L'animal s'adorm, i la temperatura corporal i els ritmes cardíac i respiratori disminueixen provocant un estat d'hipotèrmia regulada, semblant a un somni molt profund. Però, malgrat tot, l'animal no està desconnectat de l'exterior, un lleu soroll serà suficient per estarrufar les pues –que després cauran lentament- i un estímul brusc provocarà el seu despertar.
REPRODUCCIÓ
El període reproductiu s'estén des de principis de març fins a finals de setembre, i pot incloure dos parts anuals, amb màxims entre els mesos de maig-juny i d'agost-setembre. Després de la parada nupcial, que s'assembla a un combat, té lloc la còpula, que finalitzarà amb la retirada del mascle a la recerca d'altres femelles. La gestació dura unes cinc o sis setmanes, després de les quals naixeran de 2 a 10 cries -amb una mitjana de 7-, sordes i cegues, que pesen de 8 a 25 grams i mesuren entre 55 i 95 mm. Poden caminar gairebé immediatament i tenen el sentit de l'olfacte molt desenvolupat. Als 11 dies poden embolicar-se protegint-se amb les pues, als 15, comencen a obrir els ulls i als 30 poden alimentar-se sols, acompanyant a la seva mare a la recerca d'aliment. Els adults, que aconsegueixen la maduresa sexual als 10 mesos, poden viure de 5 a 7 anys en estat salvatge.
FACTORS D'AMENAÇA
El mecanisme de defensa de l'eriçó consisteix en embolicar-se, recollint el cap i les potes sota el cos, transformant-se en una inexpugnable bola d'espines. Els seus principals enemics naturals són: guineus, gossos, teixons, fagines, senglars, àguiles reals, mussols reals i ratoners; encara que el principal factor d'amenaça és, sens dubte, l'home, a través de diferents factors com la destrucció d'hàbitats naturals, la contaminació mitjançant insecticides i pesticides i els atropellaments, derivats del comportament innat de defensa d'aquest mamífer, consistent a immobilitzar-se davant qualsevol perill.
CURIOSITATS
Quan un eriçó detecta una olor o sabor nou o poc freqüent, mossega la font de procedència fins a segregar una saliva escumosa i espessa que unten amb la llengua pel dors i cara. Aquest ritual és conegut com ungiment, i es dóna fins i tot en les cries abans que obrin els ulls. Els estudiosos no es posen d'acord sobre el motiu de tal comportament, encara que s'especula que pot produir-se per diferents causes: comportament sexual, camuflatge, memòria olfactòria, cuidat de les pues, etc.
Com a curiositat, es de destacar que el sentit de l´olfacte està tan desenvolupat en aquests insectívors que es coneixen casos de femelles cegues que han estat capaces de criar a la seva progenie.


Notes:
http://es.wikipedia.org. Erinaceus europaeus




Referències:
Fauna Ibérica y Europea. Bosque y matorral mediterráneos. Dr. Félix Rodríguez de la Fuente. Editorial Salvat.
http://es.wikipedia.org. Erinaceus europaeus.
http://es.wikipedia.org. Atelerix algirus.
http://www.sierradebaza.org. Erizo común o europeo.
Propuesta didáctica. El erizo. Laura Albà Díaz.
http://www.atelerix.org. Proyecto erizos. Guía de identificación.

Cap comentari:

Publica un comentari