Papallones del Delta: Vanessa atalanta

Vanessa atalanta, coneguda popularment com “almirante rojo”, “papallona reina” o “papallona sangonada”, és una de les papallones més boniques d´Europa –encara que jo, particularment, segueixo inclinant-me per Papilio machaon-. És un lepidòpter gran, membre de la família Nymphalidae, d´hàbits diürns –ropalòcer-, freqüent i fàcil d´observar en el delta del Llobregat.

Morfologia

És una papallona de considerable grandària, entre 50 i 60 mm d´envergadura. Ambdós sexes presenten la mateixa coloració, per la qual cosa es pot dir que no existeix dimorfisme sexual en aquesta espècie. L´anvers és de color fosc, amb una gran banda taronja que travessa l´ala superior i taques blanques, de diferent grandària, sobre fons negre, en la zona apical. L´ala inferior presenta una banda marginal de color taronja fins a l´angle anal, amb quatre punts negres i dos punts blaus. El revers de l´ala superior és igual que l´anvers, però de tons més apagats, mentre que l´ala inferior és molt mimètica, amb aigües de tonalitats marrons, grises i negres.

Distribució

La papallona reina, o de la reina, és una espècia àmpliament distribuïda: des del nord d´Àfrica, Europa, Àsia menor i central, fins a Amèrica del nord, Nova Zelanda o Haití. Present als Països Catalans i illes Balears, freqüenta tot tipus d´espais oberts, durant, pràcticament, tot l´any, en diverses generacions anual, ha que hibernen en estat adult.

Alimentació

Els adults s´alimenten del nèctar de diverses espècies de flors, encara que també senten especial predilecció per la fruita madura o en descomposició. Les erugues s´alimenten, gairebé exclusivament, d´ortigues, pel que són considerades com beneficioses.

Costums

És una papallona migratòria, capaç de recórrer milers de quilòmetres. Els espècimens de les diferents onades migratòries es barregen, a la tardor, amb els descendents locals, per a després marxar, cap a finals d´hivern o principis de primavera, al nord d´Europa.

Reproducció

La femella diposita els ous, de forma aïllada, en l´inrevés de les fulles de la planta nutrícia. Una setmana més tard, els ous eclosionen donant lloc a petites erugues de color fosc, amb abundants puntets grocs, una línia lateral groga i espines de color clar; que construeixen refugis en les fulles, amb fils de seda. Un més després, quan ja han arribat al desenvolupament complert, iniciaran l´etapa de metamorfosi dintre d´una crisàlide de color marró clar, que culminarà, després de dues o tres setmanes, amb l´aparició de la papallona.

Comportament

És freqüent observar els exemplars adults descansant o “prenent el sol” sobre esbarzers, tanques o flors, fins i tot durant els dies més benignes de l´hivern. És una espècie de vol potent i ràpid, capaç de recórrer milers de quilòmetres, fina a arribar als seus llocs de reproducció. Els individus adults mostren el comportament anomenat hilltopping, que consisteix en situar-se en llocs elevats, per a vigilar el seu territori, perseguint i expulsant a qualsevol individu que ho sobrevoli.

Curiositats

Semblen sentir atracció per les flors morades o blaves i els atreu la fruita madura o en descomposició.

Referències:

- Mariposas en libertad. Juan Ramón Córdoba León, José Manuel Sesma Moranas y Gabino Martín Toral. Edita: Publimarca Ediciones, S.L. Año 2006.

- Mariposas. Ivo Novák. Ilustraciones Frantisek Severa. Editorial Susaeta.

- www.amantesdelaciencia.blogspot.com. Vanessa atalanta.

- www.naturadecapsdesetmana.blogspot.com. Vanessa atalanta.

- www.ecured.cu. Atalanta.

- www.ca.wikipedia.org. Papallona reina.

- www.xtec.es. Vanessa atalanta.

- www.bcn.es. Papallona reina.

Papallones del Delta: Lasiommata megera

Lasiommata megera, coneguda popularment com "saltacercas" és una papallona comuna, però no per això menys bonica, als Països Catalans. És un lepidòpter de talla mitjana, de la família Nymphalidae, diürn - ropalócer-, freqüent i fàcil d'observar al delta del Llobregat.

Morfología

Es una papallona de mida mitjana, entre 36 i 48 mm. Presenta l'anvers de color taronja amb un dibuix reticular més fosc, com les vores de les ales. A l´ala superior destaca un gran ocel negre i en la posterior tres o quatre petits ocels del mateix color, tots ells amb la nina blanca. El revers de les ales superiors és igual que l'anvers, però de colors més apagats, mentre que les ales posteriors són de color grisenc amb línies marrons en ziga-zaga i una sèrie de ocels de color negre i nina blanca, envoltats de groc. En aquesta espècie, es dona un pronunciat dimorfisme sexual: els mascles tenen una línia central més fosca a l'anvers de les ales anteriors - androconia-, mentre que les femelles són colors més clars i, en general, més grans.

Femella de Lasiommata megera

Distribució

Lasiommata megera ocupa un amplíssim territori que s'estén des del nord d'Àfrica, centre i sud d´Europa fins a l'Àsia Central. És un lepidòpter molt freqüent a la península Ibèrica i Balears, que freqüenta els camins, clars de boscos, prats i zones rocoses, des del nivell del mar fins a més de 2.000 metres d'altitud. Vola des del març al novembre, en dues o tres generacions -polivoltina-.

Alimentació

L´eruga, d´hàbits nocturns, s'alimenta de diferents tipus d´herbes com: poa, brachypodium, festuca o agrostis.

Costums

Li agrada descansar al terra, sobre pedres, murs, o tanques, per escalfar-se al sol. D´aquest hàbit deriva el seu nom popular "saltacercas", que fa referència al seu costum de fugir a l'altre costat de la tanca, o mur, quan ha percebut un perill.

Femella de Lasiommata megera

Reproducció

La femella diposita els ous, un per un, en les fulles i branques de la planta nutrícia. D'ells sortiran unes erugues, de color verd, amb dues o tres línies laterals blanques, cobertes de petits cabells blancs. Un cop han completat el seu desenvolupament, construeixen una crisàlide on tindrà lloc el ràpid procés de metamorfosi, que pot durar entre 10 i 14 dies. Les erugues nascudes a la tardor hibernen fins a la primavera següent.

Comportament

Aquesta papallona presenta el comportament conegut com hilltopping, que consisteix en el costum de situar-se en llocs elevats, per defensar el seu territori, perseguint i atacant a qualsevol espècie que passi volant a prop d'ells, fins a aconseguir la seva expulsió.

Referències:

- Mariposas en libertad. Juan Ramón Córdoba León, José Manuel Sesma Moranas y Gabino Martín Toral. Edita: Publimarca Ediciones, S.L. 2006.

- Mariposas. Ivo Novák. Ilustrado por Frantisek Severa. Editorial Susaeta.

- www.asturnatura.com. Lasiommata megera.

- www.navalmanzano.blogspot.com. Lasiommata megera.

- www.xtec.es. Lasiommata megera.

- www.bolboretasgalegas.blogaliza.org. Lasiommata megera.

- www.herramientas.educa.madrid.org/animalandia. Saltacercas.

Papallones del Delta: Polyommatus icarus. Blaveta

Polyomattus icarus, coneguda popularment com Blaveta, Ícar, o Dos punts, és, malgrat el seu reduït tamany, una de les papallones més boniques dels Països Catalans. Aquest lepidòpter, de la família licaenidae, és d'hàbits diürns -ropalòcer-, freqüent i fàcil d'observar al delta del Llobregat; encara que resulta difícil la seva catalogació com a conseqüència de la gran similitud que existeix entre algunes espècies d´aquests lepidòpters.
Morfologia
Aquesta papallona, de colors vistossos i mida reduïda, presenta nombroses variacions de mida i color, segons sexe, edat, generació, o zona de residència. La seva envergadura oscil.la entre els 25 i 30 mm, sent una espècie amb marcat dimorfisme sexual. Els mascles presenten l'anvers de les ales de color blau violaci, amb una fina línia negra marginal i una franja externa d'escates especialitzades (fímbries) de color blanc. El revers, de color marró grisenc, és similar en ambdós sexes, sent en les femelles més definit. Les ales presenten punts negres a la zona marginal, taques arrodonides de color taronja (lúnules) a la zona submarginal, punts negres envoltats d'un anell blanc a la zona post-discal i un punt negre, característic, a la zona discal de l'ala superior . Les femelles presenten l'anvers de les ales de color marró, de vegades amb un matís blavós, amb una fina línia negra marginal, fímbries de color blanc i lúnules marginals de color taronja.

DIFERENCIACIÓ D´ESPÈCIES
Aquesta espècie és fàcil d'identificar perquè presenta dos punts negres en el revers de l'ala anterior, mentre que altres similars només presenten un. A més, Polyomattus icarus té les lúnules arrodonides, mentre que Polyomattus thersites presenta lúnules triangulars, generalment més vermelloses. Una altra forma de distingir-la, atenent a l´anvers de les seves ales, és que els mascles de l'espècie P. Thersites mostren una zona ombrejada en les ales superiors, composta per escates androcoinals, carregades d'aromes, que serveixen per atraure les femelles.

Distribució
Es troba àmpliament distribuïda pel nord d'Àfrica, Canàries, Europa i zones temperades d'Àsia, des de nivell de mar fins als 2.900 metres d'altitud. A la península Ibèrica és una espècie abundant, localitzant-se en tot tipus d'ambients: camps de conreu, prats herbàcis, vessants muntanyenques, clars de boscos i fins i tot en jardins urbans. Vola, des de març fins a l´octubre, en dos o tres generacions anuals, encara que al centre peninsular pot arribar a les quatre generacions, si la tardor és benigna. Durant l'última generació, hiverna en estat de larva.
Alimentació
Polyomattus icarus és una espècie polífaga i molt adaptable. Entre les plantes nutrícies de les erugues es troben gran varietat de lleguminoses: trèvol, alfals, pèsol, gatosa, peu de gall o sabateta de la Verge. Els adults prefereixen visitar les flors de: romaní, lotus, card, sempreviva, enclova, olivarda o limonium.
Costums
Els mascles acostumen a reunir-se en els anomenats “abeuradors de papallones" per a libar l'aigua rica en sals minerals que complementa la seva alimentació i permet la fabricació de substàncies químiques, amb les que atraure les femelles. Aquests individus es mostren molt agressius amb els mascles de la seva espècie que envaeixen el seu territori, arribant a enfrontar-s´hi fins i tot amb altres insectes "invasors".

Polyommatus icarus. Femella

Reproducció
La femella diposita els ous, d'un en un, en la tija o fulles de la planta nutrícia, que eclosionaran al cap d'una setmana. D'ells emergirà una diminuta larva, coberta de pèls curts, d'uns 12 mm de longitud; el cap es negre, enganxat al cos, de color verd clar, amb una línia dorsal més fosca i una altra lateral blanca. Aquestes larves són ateses per diferents espècies de formigues durant el seu desenvolupament, que durarà unes sis setmanes. Quan les erugues han arribat a la maduresa, construeixen un crisàlide a la base de les plantes nutrícies, entre la fullaraca, d'on emergiran, al cap de 15 dies, els individus adults.
Comportament
És una espècie inquieta i difícil de fotografiar ja que no sol romandre molt de temps en la mateixa flor. Quan es posa, manté les ales plegades, dificultant a l´observador que pugui gaudir de la seva vistosa coloració.
Situació
L'espècie Polyommatus icarus és molt comú a la península Ibèrica, havent-se adaptat amb èxit als canvis que ha originat la civilització. El principal perill al qual està sotmesa no són les aus, sinó, com la majoria dels lepidòpters, l'ús indiscriminat de fertilitzants i pesticides en els productes hortícoles, que maten a les erugues en fase de creixement, i la regressió d'espais herbacis adequats.
Curiositats
En l'actualitat es coneixen més de 200 espècies de Polyommatus, la qual cosa fa molt difícil la seva catalogació. Com a curiositat, podem destacar que les erugues d'aquesta espècie, com les d'altres Lycaena, són cuidades per formigues (mirmecofilia), en una relació simbiòtica en la qual les larves produeixen nèctar, mitjançant uns òrgans especialitzats, i es comuniquen amb les formigues a través de sons i vibracions, a canvi de protecció i cura davant els paràsits.

Referències:
-Mariposas. Ivo Novák. Editorial Susaeta.
www.eswikipedia.org. Polyommatus icarus.
www.eswikipedia.org. Mirmecófilo.
- Valoración turísticas y recreativa de los recursos naturales II. Las mariposas de Menorca. Polyommatus icarus.
www.inforjardin.com/foro. Lepidóptera (mariposas y polillas.
www.asturnatura.com. Polyommatus icarus.
www.insectoscantabricos.blogspot.com Polyommatus icarus.
www.mariposas-asturias. Licénidos. Polyommatus icarus.
www.granadanatural.com. Polyommattus icarus.
www.fotonatura.org. Polyommatus thersites.

Papallones del Delta: Papilio machaon

Papilio machaon, coneguda popularment com macaó, o papallona reina, és una de les espècies més grans i vistoses que podem trobar a la península Ibèrica. És un lepidòpter, de la família papilionidae, d'hàbits diürns-ropalòcers-, molt freqüent i fàcil d'observar al delta del Llobregat.
Morfologia
És una espècie molt fàcil d'identificar per la seva grandària i vistós colorit: la seva envergadura oscil.la entre 64 i 80 mm, podent aconseguir fins a 10 cm; les seves ales, de to groc crema, presenten franges negres, taques blavoses en els marges de les ales posteriors i dos ocels vermells al costat de les característiques "cues". Tant les antenes, -acabades en maça -, com els ulls, són de color negre. El dimorfisme sexual en aquesta espècie és difícil d'apreciar: les femelles són més grans i presenten l'abdomen arrodonit, mentre que els mascles ho tenen punxegut.

Distribució
És una espècie comuna a la península Ibèrica i Balears. Es distribueix per Europa, excepte a Irlanda i gran part d'Anglaterra; nord d'Àfrica, i zones temperades d'Àsia i Amèrica del Nord. Vola des de nivell del mar fins als 2000 metres, freqüentant prats, marges de camins i zones florejades; des del mes de març fins a l´octubre. A Catalunya, es presenta en dues generacions anuals: una entre març i juny i una altra a l'estiu-tardor, encara que en les zones més càlides del sud de la península i nord d'Àfrica, pot arribar a les tres generacions.
Alimentació
És una espècie polífaga, que pot alimentar-se de diferents plantes, encara que la dieta alimentària de les erugues està constituïda fonamentalment per fonoll, ruda, pastanaga borda, anís, xirivia, julivert i comí de prat.
Costums
És un lepidòpter de vol ràpid i àgil, que passa la jornada libant de flor en flor i volant d'un lloc a un altre. Durant les estacions més fredes, hiverna en estat de crisàlide reapareixent a la primavera següent com a adult de primera generació.
Reproducció
La femella diposita els ous, d'un en un, sobre les plantes nutrícies de les que s'alimentaran les erugues. Aquests ous, esfèrics i de color groguenc, de aproximadament 1 o 1,5 mm de diàmetre, donaran pas, després d'uns dies, a unes voraces erugues negres, de tot just 3 o 4 mm, que multiplicaran el seu pes per 1.000 durant les dues primeres setmanes; fins assolir la seva forma característica: cos rabassut i color verd clar amb anelles negres, cadascuna de les quals té 6 taques vermelloses. La fase de desenvolupament culmina després d'uns vint dies i 4 o 5 mudes, després de les quals, l'eruga deixa de menjar i busca un lloc segur on convertir-se en crisàlide. Es subjecta a la planta mitjançant l'abdomen i fils de seda, adquirint una tonalitat verda o grissenca, fins a concloure la fase púpica que pot durar dues o tres setmanes, en cas de clima benigne, o tot l'hivern en cas que el fred hagi fet la seva aparició. D'aquesta crisàlide emergirà, tancant aquest cercle màgic, un nou adult completament desenvolupat.


Comportament
És una espècie inquieta i difícil de fotografiar ja que no sol romandre molt de temps a la mateixa flor. Per contra, quan es posa, manté les ales desplegades, oferint a l'espectador tot el seu colorit i bellesa.
Situació
Encara que l'espècie Papilio machaon és molt comú a la península Ibèrica, en països com Anglaterra, Alemanya, Àustria, República txeca, Eslovequia o Hongria, es troba en regressió i protegida per la llei. El principal perill a què s'enfronta no són les aus -els seus principals depredadors-, sinó l'ús indiscriminat de fertilitzants i pesticides en els productes hortícoles que maten les erugues.
Curiositats
En l'actualitat es coneixen més de trenta subespècies de Papilio machaon, algunes d'elles amb instints migratoris, la qual cosa fa molt difícil la seva catalogació. Els mascles tendeixen a agrupar-se i volar junts al cim de turons i muntanyes, el que és conegut com (hilltopping). Quan l'eruga d'aquesta espècie és molestada, pot fer aparèixer de darrere del cap un òrgan de color taronja, en forma de banyes, anomenat osmeteri, que segrega un líquid d'olor acre, que pot fer desistir als seus enemics.

Referències:
-www.eswikipedia.org. Papilio machaon.
-Regió 7. Dissabte, 23-10-2010. Revista Fauna. Pág. 14. Fauna de la Catalunya Central (106). La reina de les papallones.
-www.asturnatura.com. Papilio machaon Linnaeus, 1758.
-www.entomologia.net. Machaon
-www.aquariofiliabcn.org. Cría de mariposas: Papilio machaon. Gustavo Ródenas y Maite Mojca.
-www.waza.org. Macaón (Papilio machaon)
-www.xtec.es Papilio machaon
-www.cawikipedia.org. Papallona rei